Una petita llum

Pocs de nosaltres portem el compte dels dies d'estat d'alarma i de les mesures de confinament. Tot va començar el passat 15 de març, avui fa 57 dies.
Després de gairebé dos mesos vivint una situació tan estranya, incerta i preocupant hem anat madurant algunes reflexions que, potser si no s'hagués presentat aquesta invasió vírica, no haurien estat les mateixes. Perquè el ritme que ens imposa el dia a dia dificulta exercitar el pensament; les exigències de les nostres feines, les presses, la necessitat de tenir-ho tot enllestit, controlat, de "complir", ens imposa un ritme que acaba esdevenint rutina i envaint tots els espais de la vida personal i familiar.
El confinament ha canviat la vida de moltes persones. Per alguns ha suposat un canvi de ritme i de rutines. Per a nosaltres, per exemple, que seguim lliurant els nostres productes a les botigues, amb les dificultats que imposa la distància social imposada, la manca de serveis, tan importants en carretera. Seguim fent el mateix, amb més dificultats.
Les maneres en les quals aquesta pandèmia afecta les persones són molt diverses. La lenta evolució de la situació sembla deixar entreveure, malgrat tot, una petita llum d'esperança. Per a molts, la vida laboral, familiar i personal, canviarà. D'altres seguiran fent aproximadament el mateix que abans. Però, per a tots, la situació provocada per la COVID, ha revelat la imatge d'una societat, d'un món, amb moltes mancances.
De la mateixa manera que la penombra, al capvespre, ens mostra les llums del nostre petit poble, la fi del confinament, ens mostra una petita llum que esperem que sigui suficient per ajudar-nos a reconstruir, entre tots, un món millor.