La vida a l'entorn dels productes naturals (i molt més), consells, notícies, curiositats. Digues la teva!


dijous, 6 d’octubre de 2022

EL CANTANT DE JAZZ


Foto publicitària de Warner Bros per a la pel·lícula The Jazz Singer (1927), amb Al Jolson com a Jack Robin, interpretant "My Mammy"

El 6 d'octubre de 1927 s'estrenava "El cantant de jazz" ("The jazz singer"), considerat el primer llargmetratge amb so sincronitzat. 

Va ser la primera pel·lícula a incloure seqüències amb diàlegs parlats sincronitzats, un avanç tecnològic gràcies al sistema de so Vitaphone de Warner Bros. El diàleg es va gravar en un disc fonogràfic que es va reproduir en sincronia amb la pel·lícula projectada. En total conté només dos minuts de diàleg amb so i la resta del diàleg es presenta a través d'intertítols.

El 1928 va guanyar un premi de l'Acadèmia al millor guió adaptat i un premi especial de l'Acadèmia en honor als assoliments científics i tècnics de la pel·lícula que van revolucionar el cinema. "El cantant de jazz" va obrir el camí del cinema com a expressió artística i com a indústria lucrativa.

Cal ressaltar l'ús del "blackface", és a dir, l'ús del maquillatge per a pintar la cara de negre i els llavis sense pintar (o bé pintats de blanc) a un intèrpret blanc. En un entorn social fortament influenciat pel racisme, el "blackface" s'havia estès com a forma de ridiculització de la població afro-americana en els escenaris; no estava ben vist veure a una persona negra interpretant una cançó en un espectacle per a blancs, o sigui que, durant el segle XIX i part del XX, els cantants blancs de jazz es pintaven la cara de negre per a interpretar jazz i no ofendre al públic blanc. Aquesta pràctica molt estesa es va prohibir als Estats Units l'any 1960.

Al principi la pel·lícula va ser una obra musical de Broadway, de Samson Raphaelson, per a teatre. La va protagonitzar Al Jolson, un dels vocalistes més populars de l'època, i tracta d'un jove que vol convertir-se en cantant de jazz en contra dels desitjos del seu pare, una situació molt semblant a la que va viure el mateix Al Jolson, d'origen lituà, immigrat als EUA des de 1883.

En 1996, va ser considerada "cultural, històrica i estèticament significativa" per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units i seleccionada per a la seva preservació en el National Film Registry.

Aquesta pel·lícula va tenir dues versions posteriors: la de 1952 dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Danny Thomas i la de 1980 amb Neil Diamond i dirigida per Richard Fleischer.


Us deixem amb el "trailer" oficial de 1927 i un parell de vídeos de la pel·lícula. 







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies per comentar.