La darrera cita

Aquests primers dies de tardor semblen no voler desenganxar-se de l'estiu. Temperatures agradables i una bonança poc habitual per aquestes dates, mantenen els tons verds a les nostres contrades i retarden l’aparició dels preuats bolets.
A la finestra, dos llagostos, sense pressa, van per feina. Assistim com espectadors involuntaris a  la seva darrera cita amorosa.

Recordem un fragment d'un poema primaveral de Josep Carner: "El primer llagost ja bota"...
Aquests dos, fan els seus darrers bots.



Venus en vaga

És el cel com una seda
i la mar com un mirall.
Venus va per la pineda
a la cala, rost avall.

I damunt l'arena fina
-ni l'ocell no l'ha petjat-,
Venus corre la cortina
de sa invisibilitat.

El primer llagost ja bota,
l'atmetller floreix al vent
i la mar es ratlla tota
de petits camins d'argent.

Vol lliurar-se, l'encisera,
de l'afany, la ronca veu
d'home i déu i monstre i fera,
delirants a tot arreu.

I l'arena esmicolada
per cent anys de temporal
es va fent blanca i rosada
sota el cos de la immortal.

I un ull d'or encara brilla
tafaner, de l'ona al mig
i brunzeix dins la conquilla,
ara inútil, el desig.

Josep Carner, El cor quiet (Barcelona: Editorial Políglota, 1925)