La vida a l'entorn dels productes naturals (i molt més), consells, notícies, curiositats. Digues la teva!


dimecres, 5 d’octubre de 2022

LA MEL I LA TARDOR

Acabem d'acomiadar l'estiu i donem la benvinguda a l'estació de la recol·lecció de nous, ametlles i castanyes. La tardor ens porta productes com les pomes, les carabasses, les figues, les cols, les xirimoies, les magranes, les mandarines, peres, codony i raïm... i els bolets! Aliments de temporada, rics en vitamines, que ens ajuden a combatre el cansament i la falta d'energia propis d'aquesta època. A més, estan en la seva esplendor hortalisses com els moniatos, les albergínies, les bledes, els espinacs, els pebrots i les pastanagues.

Durant la tardor tornen els refredats i les grips; patim baixades de defenses i insomnis, o sigui que hem de protegir-nos i donar-nos més energia, per això la mel és un aliment indispensable.

No totes les mels ens beneficiaran igual que la mel pura. Les mels industrials, per a evitar la seva cristal·lització, solen escalfar-se a més de 60 graus perdent part de les seves propietats, enzims i antioxidants.
La mel natural és eficaç contra refredats i grips calmant el mal de coll pel seu efecte antioxidant i antiviral. Podem prendre una cullerada de mel crua de farigola amb aigua calenta i llimona o bé utilitzar una mel natural de llimoner.
La mel crua de romaní actua com a tònic estomacal, ajudant a fer la digestió i la mel de nespra fa de laxant natural per prevenint el restrenyiment.
La mel d'ametller amb vinagre de poma ajuda amb els problemes cardíacs, articulars i de colesterol.
La mel de flor de taronger, consumida amb un iogurt, abans de ficar-nos al llit, millora el descans, combatent l'insomni.
La mel d'espígol barrejada amb sucre i oli d'oliva és una excel·lent màscara natural per a hidratar la pell seca i clivellada.
I, si a la pasta de dents li afegegim una petita quantitat de mel natural, ens ajudarà a blanquejar-los.

A més de tot això, la tardor altera l'ànim al 70% de les persones provocant una sensació de tristesa i apatia. Això es deu al fet que els dies s'escurcen i minven les hores de sol claus en la producció de certes hormones en el cervell com la melatonina, que augmenta i tenim més son, i la serotonina ("hormona de l'humor"), que disminueix i provoca tristor.

Per a estimular els nivells de serotonina us proposem un remei natural a base de peres i mel:

Confit de peres amb mel

Necessitarem tres peres conferència i un got de mel de romaní.

Per a la seva elaboració, cal pelar les peres a tires de dalt a baix, deixant algunes tires sense pelar, i les tallarem verticalment en quatre trossos.

Les posarem en un pot ampli amb tapa hermètica i les cobrirem amb la mel de romaní. Tanquem el pot i el deixarem reposar 9 dies.

Al desè dia les peres hauran deixat anar aigua i tot estarà bastant líquid. Ho podem prendre directament o colar-ho i passar-ho a una ampolla. Haurem de prendre un gotet cada dia, a primera hora del matí.

Aquest remei estimula la producció de serotonina, i resulta ser un antidepressiu natural que , a més a més, ajuda a prevenir l'insomni pel seu contingut en triptòfan que és un excel·lent relaxant.

Rebem la tardor amb millor humor i més energia!

dimarts, 4 d’octubre de 2022

EL CALENDARI GREGORIÀ



Papa Gregori XIII / Any de la Restitució 1582.
Encunyat el 1582 per celebrar la creació del nou calendari gregorià.
 

Tal dia com avui de l'any 1.582, a Roma, el papa Gregori XIII imposa el calendari gregorià en substitució del calendari julià. La nit del dijous 4 d'octubre va donar pas al divendres 15 d'octubre.

En l'antiguitat, el sol i la lluna regulaven el decurs de la vida quotidiana com la recol·lecció, la caça i fins i tot el descans. Les primeres civilitzacions van introduir maneres més sofisticades per a mesurar el temps: els calendaris (musulmà, persa, hel·lènic, egipci, maia, romà...).

L'any 46 aC, l'emperador Juli Cèsar va proclamar el calendari julià substituint el calendari egipci, convertint-lo en el calendari comú a tot l'Imperi Romà i a gran part d'Europa i més tard, a Amèrica, fins que Gregori XIII va ordenar que els països catòlics es regissin pel calendari gregorià que, actualment, gairebé tots els països del món segueixen. Per a fer el canvi es van triar unes dates en les quals hi havia poques festivitats i es va introduir de manera gradual al voltant del món. Va haver-hi molts països que van trigar a instaurar-lo com per exemple Anglaterra, que no ho va fer fins al 1792. Encara avui, algunes esglésies ortodoxes computen els dies de l'any basant-se en el calendari julià.

El calendari gregorià es basava en un document de la Universitat de Salamanca que estimava que un any tròpic (any solar) durava 365,242189 dies. La seva implantació va suposar que aquest any desapareguessin deu dies per a compensar les diferències que generava la transició des del calendari julià.

El calendari gregorià no té any zero, comença l'any u, a partir del naixement de Jesucrist, i contempla un any de traspàs de cada quatre. El temps que triga la Terra a donar la volta al Sol és de 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 46 segons; el temps sobrant es va acumulant i, cada tres anys, conformen un dia: el 29 de febrer.

És 26 segons més llarg que l'any astronòmic, suposant un dia de diferència cada 3.323 anys, és a dir, que l'any 4.000 i 8.000 no seran de traspàs per a esmenar-ho.

El calendari gregorià va mitigar el desfasament que tenia el julià amb les estacions de l'any que, ara, sempre coincideixen amb els mateixos mesos.

I aquesta és la història, el perquè i les curiositats del calendari gregorià.

---

Primer full de la Butlla Papal "Inter Gravissimas" de Gregori XIII que estableix la Reforma del Calendari Gregorià. 


dijous, 29 de setembre de 2022

CARAVAGGIO, L'ARTÍFEX DEL CLAR-OBSCUR

Tal dia com avui de 1571 naixia Caravaggio. Michelangelo Merisi da Caravaggio (Milà, 29 de setembre de 1571 - Porto Ercole, 18 de juliol de 1610) fou un pintor italià considerat el màxim exponent del Barroc.


El tocador de llaüt. Imatge: The Yorck Project 

La seva producció (després d'una primera etapa) era principalment religiosa. Escandalitzava de tant en tant amb les seves obres i sovint eren rebutjades pels seus clients a causa d'un gran realisme dels personatges (Naturalisme primerenc) i del fet que triava els seus models entre les persones de més baixa condició: prostitutes, captaires... Posava molta cura al realisme de les figures i es negava a corregir les imperfeccions dels seus models.

L'artista capta perfectament la força psicològica dels personatges que pinta, ressaltant els seus rostres amb una intensa llum i embolicant els fons en tenebres. Va prendre com a base el Manierisme per a crear una nova forma de Naturalisme combinant figures tancades en l'observació dramàtica dels objectes fent un ús brillant del clarobscur. Va exercir una gran influència en els seus contemporanis (Rembrandt, Rubens o Poussin) i en tot l'art posterior (Velázquez).

Caravaggio va ser un pintor revolucionari i provocador, una persona inquieta de caràcter baralladís, un home turmentat, la vida del qual transcorria entre la pintura i les baralles. Embolicat sempre en escàndols, va gaudir dels baixos fons de Roma declarant-se obertament bisexual. En 1606 va matar a un home en una batussa, per la qual cosa va fugir de Roma a Nàpols i es va veure embolicat en altres dues baralles un parell d'anys més tard. A causa d'això la seva carrera va decaure i això el va fer caure en una depressió que posaria fi a la seva vida dos anys després. 


Els jugadors de cartes. Imatge: Kimbell Art Museum 


La incredulitat de Sant Tomàs. Imatge: Sanssouci Picture Gallery 


La Crida de Sant Mateu. Imatge: ibiblio.org 


El prendiment de Crist. Imatge: Web Gallery of Art 

dimecres, 28 de setembre de 2022

L'OCELL QUE NO EXISTEIX

Tots reconeixem la gran tasca d'internet com a eina de consulta. Cal, però, posar molta atenció a allò que llegim o que veiem a les nostres pantalles. Assegurar-se de la veracitat de qualsevol informació, anar fins a l'origen i comprovar que allò que ens estan dient prové d'una font fiable.

Per posar-vos un exemple, reproduïm una imatge que va arribar a fer-se viral, de la qual us n'expliquem el recorregut.


Cardnowl. Imatge: Yggdrassal 

L'artista digital Yggdrassal va Publicar el 2 de novembre de 2017 una imatge d'un estrany ocell amb el títol de "Cardnowl", que és un acrònim format per les paraules angleses "cardinal" (cardenal) i "owl" (òliba). El fet és que el mateix artista explica que la imatge és un muntatge entre una fotografia d'un cardenal vermell i una altra fotografia d'una òliba, i advertia:

"Això no és ni un mussol vermell de Madagascar ni una enganyifa. És una ràpida fusió d'un mussol i un cardenal. Si voleu compartir aquesta imatge en un altre lloc, doneu-me el crèdit adequat i proporcioneu un enllaç a aquesta pàgina. Però com que això és Internet, sembla que molta gent té problemes per fer-ho. A més, veig que algunes persones pensen que això és una foto... No ho és, i no sé per què ho pensen."

En aquest cas, queda molt clar que no hi havia mala intenció per part de l'artista, però algú va publicar la imatge amb el títol d'òliba vermella de Madagascar, i, a partir d'aquí, es va començar a difondre com si es tractés d'una espècie existent. En molts casos, l'engany és intencionat i es difon amb la intenció de fer mal o de crear confusió.

Conclusió: estiguem atents, que no ens la colin! 


Cardinalis cardinalis. Imatge: gary_leavens 


Tyto soumagnei. Imatge: John C. Mittermeier 

dimarts, 27 de setembre de 2022

HIERÀPOLIS I EL CASTELL DE COTÓ

Imatge: HALUK COMERTEL 

Hieràpolis, antiga ciutat hel·lenística en ruïnes, és l'antic nom del que, avui dia, coneixem com a Pamukkale ("castell de cotó" en turc). Es troba a la província de Denizli. És un dels llocs més màgics i turístics de Turquia i patrimoni de la humanitat des de 1988.

Els moviments tectònics a les falles de la conca del riu Menderes van provocar freqüents terratrèmols i van causar l'aparició de nombroses fonts d'aigües termals que han anat modelant la zona amb els minerals que transporten. Així es van crear les terrasses calcàries d'un blanc impol·lut per on discorre l'aigua caient d'una terrassa a una altra.

Aquest fenomen natural produeix gruixudes capes blanques de pedra calcària i travertí que baixen en cascades pel vessant de la muntanya donant la sensació d'estar davant una cataracta congelada. Cada segon brollen de les fonts 250 litres d'aigua.

Aquestes fonts ja eren molt conegudes en l'Antiguitat; Vitruvi va escriure sobre elles i els grecs frigis els van atribuir propietats terapèutiques. A la ciutat antiga de Hieràpolis hi havia una cova, que avui encara existeix, anomenada el Santuari de Plutó i popularment coneguda com "la Porta de l'Infern" en la qual el diòxid de carboni en l'aigua termal provoca la mort natural dels qui hi entren. Allí els bruixots i posteriorment els sacerdots mostraven el seu poder, ja que, coneixent el que succeïa, entraven contenint la respiració i en sortien il·lesos.

Actualment, Pamukkale s'obre unes hores diàries al públic perquè es beneficiïn de les propietats curatives de les seves aigües. 


Imatge: Karelj 

dimecres, 14 de setembre de 2022

BALLAR SOTA L'OMBRA D'UN TIL·LER


Galenbeck Tanzlinde. Imatge: Lutz Maertens 

El til·ler és un arbre amb història i tradició. En molts llocs d'Europa es creia que només sota aquest arbre es podia dir la veritat, així que molts judicis se celebraven sota les seves branques. A Alemanya és l'arbre dels enamorats i a Escandinàvia, l'amagatall dels elfs.

A l'humà, amb més o menys encert, sempre li ha agradat gaudir de la naturalesa i d'aquí va néixer el "Tanzlinden" o til·ler ballarí.

Els til·lers ballarins són til·lers guiats que eren el centre de les festes i costums populars en els llogarets d'algunes regions. Avui només els podem veure en alguns pobles.
Originàriament només els til·lers guiats es deien així i s'hi construïen plataformes perquè la gent pogués ballar en les copes dels arbres. Els pilars que suportaven aquestes plataformes es treballaven artísticament moltes vegades. Posteriorment, també van passar a dir-se així els til·lers que eren el centre dels balls sense que aquests fossin sotmesos a una forma especial i sense que comptessin amb cap bastimentada, però l'entorn dels quals servia com a pista de ball.

Els "Tanzlinden" es plantaven en llocs centrals dins dels assentaments i, a vegades, aconseguien grandàries impressionants. El centre d'aquesta tradició són les regions de l'Alta Francònia, el sud de Turíngia i l'est de Hesse i Hohenlohe. Ocasionalment, podem trobar-los en altres regions alemanyes i països veïns com Suïssa, França, Bèlgica i Àustria.

El més famós es troba a Limmersdorf, on se celebra un festival de ball des de 1729 ininterrompudament. En 2014 es va incloure en la Llista Nacional del Patrimoni Cultural Immaterial.


Peesten Tanzlinde. Imatge: Benreis 


Limmersdorf Tanzlinde. Imatge: Peter Braun 74 

dimarts, 13 de setembre de 2022

EL DAVID DE MICHELANGELO


Imatge: Maksim Sokolov 

Conta la història que, envaït per la mala herba, al pati del Departament d'Obres de la catedral de Florència, hi havia un gegantesc bloc de marbre de Carrara al qual els picapedrers anomenaven "el gegant". Mesurava més de 5 m d'alt i diversos escultors havien intentat treure alguna cosa d'ell sense aconseguir-ho; Agostino di Duccio havia arribat a fer-li un gran forat, deixant la peça pràcticament inutilitzada.

Durant mesos, un jove Michelangelo Buonarroti, va donar voltes al voltant del bloc mirant-lo. En els seus escrits, l'artista parlava de la relació que establia amb el marbre des de la pedrera i comentava que la figura ja era aquí i ell la feia sortir o simplement l'alliberava. El 13 de setembre de 1501, per encàrrec de l'Òpera del Duomo, Michelangelo va començar a esculpir el David.

Al cap de poques setmanes de començar el treball, l'escultor va demanar que s'aixequés un mur al voltant del bloc creant una gran curiositat. L'obra va ser esculpida amb cisell i va ser dissenyada perquè s'admirés des de qualsevol punt en contraposició a la manera medieval que dissenyava les escultures per a ser vistes només de front.

Michelangelo va treballar en el David més de dos anys i quan va acabar va deixar a tothom sorprès, reacció que dura fins avui en dia quan s'observa a aquest gran colós. 


Imatge: 
Jörg Bittner Unna 

dimarts, 6 de setembre de 2022

EL RUC CATALÀ

El ruc català o guarà forma part de la iconografia de la cultura catalana.

És una raça autòctona d'ase, els orígens del qual es perden en el temps. Hi ha referències escrites en textos romans de Marcus Terentius Varro i de Plini el Vell en els quals ja es pressuposa la seva existència i comercialització a l'actual Osona (en temps dels romans, Ausetània).

La raça va anar estenent-se posteriorment per tota Catalunya. Actualment, n'existeixen poc més de 500 exemplars a tot el món (n'hi havia arribat a haver uns 50.000). S'estan fent esforços per a la recuperació d'aquesta raça tan representativa de la vida rural catalana.

És molt robust, de mida gran i de pelatge negre o marró fosc, cap gran amb unes característiques taques blanques als ulls i al musell. També es diu que és molt tossut. És la raça d'ase més corpulenta de totes. Fort i resistent, era utilitzat en l'agricultura per a llaurar els camps i com a mitjà de transport.

El guarà ha estat l'origen de l'ase mallorquí i dels rucs nord-americans, entre d'altres.

---

Més informació:

dimecres, 31 d’agost de 2022

EL CRIT

Avui recordem l'obra més famosa del pintor expressionista noruec Edvard Munch, encara que, realment, són quatre les pintures realitzades amb el mateix títol:
"El Crit".

La més famosa la podem veure a Oslo, a la Galeria Nacional de Noruega; dues versions més del quadre es troben al Museu Munch (Oslo), i la quarta pertany a una col·lecció particular. L'autor va realitzar, a més, una litografia amb el mateix nom.

Totes les versions ens mostren una figura andrògina en primer pla, en una passarel·la amb tanques i amb dues figures amb barret darrere del protagonista que es troba en un moment d'angoixa i desesperació. El paisatge del fons és la ciutat d'Oslo vista des del pujol d'Ekeberg. Els colors càlids del cel i de la fusta contrasten amb el blau del mar i, juntament amb el traç sinuós i la perspectiva reforçada per les dues figures llunyanes, contribueixen a accentuar el dramatisme de l'obra.

No se sap exactament què va dur a Munch a pintar aquest quadre. Tal vegada, la motivació té origen en la seva pròpia vida turmentada; la seva mare i una germana van morir de tuberculosi quan era nen, i Laura, la seva germana preferida, va ser internada en un psiquiàtric, diagnosticada de trastorn bipolar.

Segons Robert Rosenblum, especialista en l'obra del pintor, Munch es va inspirar en una mòmia peruana que va veure en l'Exposició Universal de París el 1889 per a fer l'estilitzada figura.

L'obra, en versions diferents, ha sofert diversos robatoris amb la consegüent repercussió mediàtica i és un d'aquests robatoris el que ens ha portat a tractar avui aquesta obra, ja que el 31 d'agost del 2006 es va recuperar la versió sostreta dos anys abans del Museu Munch.


El Crit (1893) Oli, tremp i pastel: Nasjonalgalleriet 

Com a curiositat, el 1904 i durant una exposició a Copenhaguen, un crític d'art danès va advertir un detall que havia passat desapercebut fins llavors: en una de les franges vermelles del cel hi havia una frase escrita a llapis "Kan kun være malet af en gal Mand!" (només pot haver-ho pintat un boig). Munch sempre va negar haver-ho escrit i afirmava que va deixar la frase com a part del quadre perquè li semblava encertada, però en un estudi exhaustiu del quadre s'ha arribat a la conclusió que va ser el mateix Munch l'autor.


Vídeo del Munchmuseet sobre l'obra



dimarts, 30 d’agost de 2022

ELS MINAIRONS


Imatge: visitandorra 

Lleida és terra de tradicions, folklore i llegendes. Són moltes les llegendes que tenen éssers mitològics com a protagonistes i, una d'elles, és la dels minairons.

Es creu que els minairons o menairons neixen de l'herba menaironera, també anomenada herba de Sant Joan. Hi havia coves profundes en les quals creixia aquesta herba i estaven custodiades per gegants i dracs que només els deixaven passar en el moment exacte de la mitjanit de Sant Joan. No se sap si aquests éssers fantàstics naixien de les llavors de la planta o eren ells les pròpies llavors, però sí que queda clar que són diminuts, molt treballadors i entremaliats. Aquests éssers són presents en la mitologia pirinenca des de Catalunya fins al País Basc (mamurrak, patuek, zaingorriak...).

Porten una gorreta vermella i molts d'ells llueixen barba, encara que també es diu que no es coneix el seu aspecte a causa de la seva minúscula grandària. Es mouen habitualment en grup i es poden agafar la nit de Sant Joan, quan brilla la lluna vella, de l'herba de Sant Joan o per les muntanyes.

Es deia que algunes cases que s'havien enriquit molt comptaven amb un canut d'agulles de cosir ple de minairons. Eren tan petits que n'hi podia haver milers. En obrir el canut, els minairons sortien i deien: "què farem?, què direm?" i si la persona que l'havia obert no els manava fer algun treball abans que ho diguessin tres vegades el mataven escanyant-lo, però si els manava alguna cosa, el que fos, ho feien ràpidament i era llavors quan se'ls podia ordenar tornar al canó. Si passava molt de temps sense que se'ls manés fer alguna cosa emmalaltien i morien.

Conten que les pedres de les tarteres de les muntanyes les havien creat els minairons.
Es diu que un mosso de Borda del Feu (una masia de la Guàrdia d’Ares)
, després que el seu amo, li manés recollir el canut amb la prohibició expressa d'obrir-lo, mort de curiositat, no va poder resistir-se a obrir el canó enmig de la muntanya; sense saber què demanar-los, els va fer reunir totes les pedres dels voltants en un punt concret. D'aquesta manera es va formar "Lo tarter dels minairons".


Imatge: Bloc d'en Francesc Puigcarbó

---