MARGARETE DEPNER, ARTISTA, MECENES I COL•LECCIONISTA

El 22 de març de 1884, va néixer Margarete Depner (1884-1966).

"El dol". Imatge: Pedro Salvadore 

"Auto-retrat". Imatge: Pedro Salvadore 

Va ser una artista, mecenes i col·leccionista d'art romanesa, que va exercir un paper fonamental en el desenvolupament de l'art modern al seu país. Va ser la fundadora i directora de la Galeria d'Art Contemporani de Bucarest, la primera galeria d'art modern a Romania, que va obrir les portes el 1934. 

Depner va estar molt compromesa amb la promoció de l'art modern a Romania i va ser una gran defensora dels artistes i moviments d'avantguarda de l'època, com el cubisme, el futurisme i l'expressionisme. Com a mecenes, va finançar i va promoure el treball de molts artistes, i la seva col·lecció personal incloïa obres d'artistes de renom internacional com Pablo Picasso, Georges Braque i Henri Matisse, així com d'artistes romanesos.

A més del seu paper com a mecenes i col·leccionista, Depner també va ser una artista activa i respectada en el seu temps. El seu treball incloïa pintures, dibuixos i gravats, i va exhibir les seves obres en diverses exposicions individuals i col·lectives a Romania i a l'estranger.

"Natura morta, poma amb gerro". Imatge: Lisa Fischer 

"Estudi III per a la imatge Tres generacions". Imatge:  Lisa Fischer 

AMELIA EARHART TRAVESSA L'ATLÀNTIC

Imatge: Luciaroblego 

El món femení de l'aviació té un nom: Amelia Earhart.

El seu interès per convertir-se en pilot d'avions va començar durant la Primera Guerra Mundial, quan ella i la seva germana van viatjar al Canadà com a infermeres voluntàries.

El 1920, després d'assistir a un espectacle aeri en el qual va sobrevolar Los Angeles, va començar a assistir a les classes impartides per la pionera de l'aviació Neta Snook. Dos anys més tard es va comprar un aeroplà anomenat "El canari" amb el qual va aconseguir el seu primer rècord d'altitud en volar a 4.267 metres.

El 20 de maig de 1932, Amelia Earhart va esdevenir la primera dona a realitzar en solitari la travessia de l'Atlàntic. A més va establir una nova marca de velocitat en arribar a Irlanda en 13 hores i 50 minuts. Aquesta fita la va fer creditora de la "Creu dels Vols Distingits" del Congrés dels Estats Units, la primera atorgada a una dona.

Convertida en celebritat: rossa, alta, atractiva, d'aire androgin... va promoure l'ús comercial de l'aviació i, des d'una postura feminista, la incorporació de les dones a aquest nou camp professional.

Va continuar volant, recollint èxits i obtenint nous rècords fins que en 1937, en intentar fer la volta al món utilitzant una ruta diferent de l'habitual, el seu avió va perdre el contacte enmig d'un temporal.

La seva desaparició juntament amb la del seu expert copilot va donar lloc a nombroses especulacions, però, avui dia, segueixen sense ser clares les circumstàncies i el lloc exacte de l'accident. 

Imatge: Foto NBC - NBC Radio 

JOANA D'ARC

Imatge: Archives nationales 

Tal dia com avui de 1909 es declarava beata a Joana d'Arc, la Donzella d'Orleans.

En plena guerra dels Cent Anys, una nena francesa conta que té visions en les quals santes i arcàngels li demanen salvar a França. El rei Carles VII l'envià a Orleans que estava assetjada pels anglesos i pocs dies després l'enemic es va fer enrere. Així comença un seguit de victòries franceses convertint-la en una heroïna invencible. Res no dura eternament i aviat comencen a arribar revessos militars per als francesos. Joana d'Arc acabà sent capturada. Els anglesos la van jutjar per diversos càrrecs, entre ells el d'heretgia, i va ser condemnada a morir a la foguera.

El seu procés i mort va fer que creixés la llegenda i unes dècades més tard l'Església catòlica va revisar el procés dut a terme per la inquisició i la declara innocent.

No sabem amb certesa on acaba el personatge històric i comença el mite, però si que estem segurs que Joana d'Arc és la francesa més coneguda a tot el món.

ANNA ATKINS, LA FOTÒGRAFA CIENTÍFICA

Anna Atkins (16 de març de 1799 - 9 de juny de 1871) va ser una botànica i fotògrafa anglesa .

Sovint considerada la primera persona que va publicar un llibre il·lustrat amb imatges fotogràfiques. Algunes fonts diuen que va ser la primera dona a crear una fotografia.

La seva mare, Hester Anne Children, va morir el 1800 a conseqüència de les complicacions en el part de l'Anna. El seu pare, John George Children, un reconegut químic, mineralogista i zoòleg li va donar una educació científica inusual per a una dona del seu temps. A vint anys va completar 256 dibuixos científicament molt valuosos de petxines, que es van publicar a la traducció anglesa del seu pare del catàleg de Jean Baptiste de Lamarck titulat Genera of Shells (1822-24). Aquest volum de delicades il·lustracions d'aquarel·la i grafit es conserva ara a la Biblioteca del Natural History Museum de Londres. 

Després de casar-se amb John Pelly Atkins, Anna va continuar ampliant els seus coneixements de botànica recollint plantes seques, documentant-les detalladament i classificant-les i va subministrar exemplars botànics als jardins de Kew. El seu herbari de plantes britàniques va ser donat al Museu Britànic el 1865.

La seva passió per la botànica la va dur a investigar sobre les incipients tècniques fotogràfiques de l'època, fent-ne un ús innovador; fusionant art i ciència, va exemplificar el potencial excepcional de la fotografia com a eina de divulgació científica. 

Finalment, va publicar les seves detallades imatges botàniques mitjançant el procés fotogràfic del cianotip al seu llibre de 1843, Photographs of British Algae: Cyanotype Impressions. Amb un nombre limitat d'exemplars, va ser el primer llibre imprès i il·lustrat per fotografia. Entre 1843 i 1853 es van publicar dos volums més. En els volums que conservats al Museu hi ha 411 làmines amb els noms científics manuscrits per Anna. 

A més del seu treball de divulgació científica, Atkins va explorar el camp de la literatura escrivint cinc novel·les de ficció que van ser publicades entre 1852 i 1863. 

Anna Atkins va morir a Halstead Place el 1871 amb 72 anys de "paràlisi, reumatisme i esgotament". El seu nom va quedar en l'oblit. Finalment, la història ha reconegut el mèrit d'aquesta pionera i emprenedora que va superar les limitacions que la societat victoriana imposava a les dones.

Imatges: The Natural History Museum

Per saber-ne més:

• Anna Atkins's cyanotypes: the first book of photographs 
  [The Natural History Museum]
• Anna Atkins [Viquipèdia] 
• Anna Atkins (1799-1871) La primera mujer fotógrafa
  [Historia de la fotografía]

Beatrix Potter, natura i art

Si hi ha una dona que va revolucionar la literatura infantil, és Beatrix Potter.

Pertanyia a una família acomodada que menyspreava a qui havia de treballar per a viure. La seva existència va estar envoltada de servents i professors en una llar en la qual l'únic consol era el seu germà, sis anys més petit que ella. La falta d'amics la suplien amb un gran amor pels animals que sí que els permetien tenir. Sempre va tenir un gran interès per la botànica i la biologia.

Autodidacta, des de molt petita s'entretenia dibuixant i observant la natura. Es va convertir en una autoritat en bolets i fongs. Va arribar a escriure un article sobre els líquens que sorgien de la simbiosi entre una alga i un fong. En aquella època, però, a les dones no se'ls permetia anar a les reunions de la Societat Linneana (prestigiosa societat científica londinenca dedicada a l'estudi i difusió de la taxonomia que publicava estudis de zoologia, biologia i botànica). L'article va ser llegit per un oncle seu. A la dècada dels 90, la Societat va reconèixer el seu error i li va demanar disculpes per no haver-la acceptat.

Un bon dia, va començar a crear petites històries il·lustrades que enviava als fills d'una antiga cuidadora qui li va animar a convertir-les en un llibre. Beatrix, va dissenyar un llibre petit, de fàcil maneig pels nens, i amb una gran il·lustració a cada pàgina que era un format innovador en aquella època.

Com que no va aconseguir que cap editorial s'hi interessés, va decidir publicar una petita tirada ella mateixa; la va vendre tan de pressa que, finalment, li van encarregar l'edició de The Tale of Peter Rabbit (El conte del Conillet Peret, en la versió catalana) el 1902 amb un gran èxit, igual que la vintena de llibres que li van seguir.

A més va ser la primera a donar permís per a l'ús dels seus personatges en tota mena de productes: peluixos, vaixelles, jocs de taula... que van multiplicar els seus beneficis.

Va invertir gran part dels seus diners a comprar una sèrie de granges que, en morir sense fills, va deixar al National Trust i que van ser la base per a la creació de l'actual Parc Nacional del Lake District. 

Nota: Feu clic sobre les imatges per veure-les a la seva publicació original

Maria Barbal l'escriptora pallaresa

Imatge: bibliotequesSBD [Wikimedia Commons] (fragment) 

Des d'aquest bloc volem retre homenatge a Maria Barbal, l'escriptora de Tremp que, com ningú, ha novel·lat el tarannà i la cultura pallaresa, i també les ombres tristes de la gran immigració interior cap a les fàbriques i porteries de les capitals catalanes amb els records de l'abandó de la llar i de la vida a la muntanya. 

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, 10-03-2021

Imatge: Schlaier [Wikimedia Commons] 

Biblioteca Pública Maria Barbal, Tremp. 

Imatge: Teresa Grau Ros [Wikimedia Commons] 

Enllaços

• Maria Barbal [Viquipèdia] 
• Maria Barbal [Associació d'Escriptors en Llengua Catalana] 

La musa de Saint-Germain-des-Près

Foto (adaptada): Jack de Nijs / Anefo [Wikimedia Commons] 

Avui ens llevem amb la trista notícia de la mort de la Juliette Grecó. Nascuda a Montpeller, França, el 7 de febrer de 1927, la Grecó ha estat tota una icona de l'anomenada "chanson française". 

Actriu i cantant, Juliette Grecó omplia escenaris de tot el món. Segurament, ningú com ella, ha estat capaç de reflectir amb tanta eficàcia la llum del París de la postguerra i les ganes de viure i de llibertat del seu estimat barri de Saint-Germain-des-Près. 

Des de la seva militància a la resistència francesa a 16 anys, fins als seus darrers concerts, el 2016, amb vuitanta-nou anys, la Grecó, va mantenir ben viu l'esperit d'aquella França àvida de cultura i d'alliberament. Per això, cada cop que escoltem alguna de les seves cançons, totes emblemàtiques, ens sentim transportats a la "rive gauche" i, amb els ulls closos, podem veure en la foscor, rere el fum dens del tabac, a Jean Paul Sartre, a Albert Camus, i també a Prèvert i Kosma, Miles Davis, Duke Ellington, Georges Brassens o Jacques Brel. 

Chanson pour l’auvergnat 

Le petit bal perdu 

Jolie môme 

La Javanaise 

Les feuilles mortes 

Déshabillez moi 

Accordeon 

Judith Leyster, pintora

El Concert (1631). Oli sobre llenç. Museum of Women in the Arts, Washington D.C. → Rlbberlin [Wikimedia Commons]

Judith Leyster va néixer a Haarlem (Països Baixos) el 28 de juliol de 1609.
Va ser una pintora de l'edat d'or holandesa i la primera pintora professional de Haarlem.

Va tenir un gran èxit professional i va acabar regentant el seu propi estudi amb ajudants masculins, un fet inusual en aquell temps. Molt coneguda en la seva època, desaparegué de la història de l'art fins ben entrat el segle XIX.

El seu estil, proper al de Frans Hals, pintor al qual admirava, va fer que algunes de les seves obres fossin catalogades com a obres de Hals. Moltes de les seves pintures van ser atribuïdes erròniament al seu marit, el també pintor Jans Miense Molenaer.
Va cultivar la pintura de gènere amb escenes de la vida quotidiana, sovint de taverna, infants i joves despreocupats, músics i adults bevent..
Després de casar-se va deixar de pintar, tot i que és probable que fes algunes contribucions a l'estudi del seu marit a Amsterdam.

Va morir a Heemstede el 10 de febrer de 1660).
Com a dada curiosa, va signar algunes de les seves obres amb un monograma format per les lletres JS i una estrella. L'estrella fa referència al seu cognom familiar que, en neerlandès, es pot interpretar com a "estrella guia", Nom que donaven els navegants holandesos a l'estrella Polar.


Auroretrat (1630). Oli sobre llenç. 74,6 × 65,1 cm. National Gallery of Art, Washington, D.C. → Rlbberlin [Wikimedia Commons]

Bebedor alegre (1629). Oli sobre llenç. 89 x 85 cm. Frans Hals Museum. → Web Gallery of Art [Wikimedia Commons]

Dos infants amb un gat (1629). Oli sobre llenç. 61 x 52 cm. Col·lecció privada. → Web Gallery of Art [Wikimedia Commons]


Parella carinyosa (1630). Oli sobre tauler. 68 x 54 cm. Musée du Louvre → Web Gallery of Art [Wikimedia Commons]


L’última gota (1639). Oli sobre llenç. 89,2 x 73,6 cm. Philadelphia Museum of Art. → Google Cultural Institute [Wikimedia Commons]


Noi tocant la flauta (1630). Oli sobre llenç. 73 x 62 cm. Nationalmuseum Estocolm → Google Art Project [Wikimedia Commons] 

---

Per saber-ne més:

• Judith_Leyster [Viquipèdia]
• Judith_Leyster [Wikiart]
• Judith_Leyster [Mujeres Pintoras]

Les tres paraules més estranyes

Quan pronuncio la paraula Futur,
la primera síl·laba ja és passat.
Quan pronuncio la paraula Silenci,
el destrueixo.
Quan pronuncio la paraula Res,
creo una cosa que no té cabuda a cap no-existència.

Wislawa Szymborska


Foto (fragment): Juan de Vojníkov [Wikimedia Commons]

El poema que precedeix aquestes línies porta per títol "Les tres paraules més estranyes" i és de Wisława Szymborska, una poetessa polonesa que va néixer un dia com avui, 2 de juliol de 1923, a Kórnik (Polònia).

El 1996 va rebre el premi Nobel de literatura per “la precisió irònica amb la qual il·lumina fragments de la realitat humana en el seu context històric”.
Es dóna la curiosa circumstància que, en el moment de rebre el premi, els seus poemes ni tan sols havien estat traduïts a l'anglès. Era, per tant, gairebé desconeguda fora del seu país natal.
Ha estat descrita com "la Mozart" de la poesia per la seva abundant inspiració i el mestratge amb el qual utilitza les paraules.

Moria a 88 anys a causa d'un càncer de pulmó, l'1 de febrer de 2012 a Cracòvia.

---

El poema interpretat per Kórnik Trio:

---

Per saber-ne més:

• Wislawa Szymborska [Viquipèdia]
• Discurs d'acceptació del Nobel [Szymborska poesía]

La botànica genetista

Barbara McClintock (Hartford, EUA, 16 de juny de 1902 - Huntington, 3 de setembre de 1992) va ser una genetista nord-americana, guanyadora del premi Nobel de fisiologia o medicina el 1983 pel seu

descobriment de la recombinació genètica (la capacitat dels gens de canviar de posició en el cromosoma).

Foto: Smithsonian Institution. Restored by Adam Cuerden

Als anys vint, no hi havia certesa científica que els gens estiguessin localitzats en els cromosomes. Amb el seu treball perseverant sobre la genètica de la planta del blat de moro, McClintock, juntament amb la seva col·laboradora Harriet Creighton, van establir per primera vegada una connexió visual entre uns certs trets hereditaris i la seva base en els cromosomes.

Amb això i el posterior descobriment de la recombinació genètica, McClintock va obrir les portes de l'enginyeria genètica moderna.

Cal remarcar que no va ser una tasca còmoda per a ella. Va haver de fer front a la creença, molt estesa en aquells temps, que la ciència era un terreny exclusivament masculí. Començant per la seva mateixa mare que no volia que ella estudiés a la universitat perquè això podria restar-li l'oportunitat de fer un bon matrimoni. Els alts estaments universitaris tampoc la varen tractar massa bé i, no fou fins al moment que els seus descobriments es van revelar importants que li va arribar el reconeixement.

Amb vuitanta-un anys, va rebre un més que merescut premi Nobel "pels seus descobriments nous i antics".

McClintock fou una gran científica, lliurada en cos i ànima a la recerca.

---

Més informació:
Barbara McClintock [Viquipèdia]

Barbara McClintock y la libertad de pensamiento [mujeresconciencia.com]

Recombinació genètica

Madame Nobel

Tal dia com avui de 1843 va néixer la primera dona que va rebre el Premi Nobel de la Pau.
Bertha von Suttner (Praga, 9 de juny de 1843 - Viena, 21 de juny de 1914)
Va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1905.


Bertha Sophia Felicita Freifrau von Suttner [Wikimedia Commons]

Nascuda comtessa Bertha Kinsky, va estudiar música i idiomes en els seus anys joves.
A 30 anys, es va traslladar a Viena per treballar com a institutriu a la casa de la família von Suttner on va conèixer al baró Arthur Gundaccar von Suttner que seria el seu futur marit. Com que la família von Suttner no aprovava la relació, va marxar cap a París on va treballar com a secretària del filàntrop i inventor de la dinamita, Alfred Nobel. La feina va durar dues setmanes, però ella i el filantrop suec van romandre en contacte durant molts anys.

El 1876 es va casar en secret amb el baró von Suttner i, junts, van començar a interessar-se per l'activisme pacifista. La baronessa a començar a escriure novel·les, narracions breus i assajos centrats en temes socials i en pacifisme.
El 1889, es publica el llibre "Abaixeu les armes" (Die Waffen nieder!) que es convertiria en la seva obra més coneguda. La novel·la mostra les dures realitats de la guerra des de la perspectiva femenina.

Bertha von Suttner va haver de fer front al corrent que intentava desacreditar el pacifisme titllant-lo d'entreteniment per a dones. La baronessa va fundar la Societat Austríaca per la Pau que va assolir el primer congrés el 1891. La seva tasca la va situar al capdavant del pacifista i el mateix Nobel va reconèixer que la seva dedicació va ser una de les raons que l'impulsà a crear el Premi Nobel de la Pau que va ser concedit per primera vegada el 1901.

Va morir el 1914 poc abans de l'esclat de la segona guerra mundial.

Avui dia, la "Bertha Von Suttner Peace Institute Foundation" de l'Haia continua amb la feina que va iniciar fa tants anys.

---

El 2014, Mona Film produeix la pel·lícula "Madame Nobel" com a contribució austríaca al centenari de l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-18) i també en commemoració d’una de les dones més importants de la història europea.

---

Enllaços:

• Bertha von Suttner [Viquipèdia]
• Abaixeu les armes! [Angle Editorial]
• Bertha Von Suttner Peace Institute Foundation
• Madame Nobel [Mona Films]

La dona que va revolucionar el periodisme

Avui es compleixen 156 anys del naixement de la dona que va revolucionar el periodisme.


Imatge: H. J. Myers, photographer [Wikimedia Commons]

Elizabeth Jane Cochran (5 de maig de 1864 - 27 de gener de 1922) fou una periodista estatunidenca, precursora del periodisme d'investigació i pionera del periodisme clandestí, a més d'industrial, inventora i activista social.
Més coneguda per la seva signatura periodística Nellie Bly, també tenia el sobrenom de Pink ('Rosa'), en al·lusió al vestit rosa amb el qual va ser batejada. Més tard, va canviar el seu cognom Cochran per Cochrane.
Va començar la seva carrera periodística després d'escriure una carta al diari Pittsburgh Dispatch en resposta a un article sexista que aquest diari havia publicat. La qualitat de la carta va fer que l'editor proposés a Cochran treballar per al diari com a reportera amb el nom periodístic de Nellie Bly (en referència al personatge d'una popular cançó de Stephen Foster).

Dos fets van contribuir a la popularitat d'aquesta dona valenta i agosarada:

Un viatge al voltant del món en setanta-dos dies amb el qual va superar el repte del personatge fictici Phileas Fogg de la novel·la "La volta al món en vuitanta dies" de Jules Verne.
I la seva experiència com a interna en una institució mental en la qual va ingressar després de fer-se passar per boja. La denúncia que va fer del tracte inhumà rebut per les internes la va convertir en pionera en un nou tipus de periodisme d'investigació.


Imatge: Blackwells Crowded Conditions [asylumprojects.org]

Després de fer-se càrrec dels negocis del seu marit va tornar al periodisme i va escriure sobre els esdeveniments de la convenció de 1913 a favor del sufragi femení i va viatjar a Europa durant la Primera Guerra Mundial com a reportera de guerra. ​

Elizabeth "Pink" Cochrane va morir a cinquanta-set anys de pneumònia.


La cançó Nellie Bly de Stephen Foster interpretada per Grandpa Jones:




Per saber-ne més:

Nellie_Bly [Viquipèdia]
Nellie Bly: la noticia era ella [el Periodico]
Periodismo de denuncia [Historia NatGeo]

Blackwell's Island Asylum (en anglès)

La dona que va redescobrir les Dolomites

Avui recordem Maria Gordon, nascuda tal dia com avui de 1964.

Maria Matilda Gordon (30 d'abril de 1864 - 24 de juny de 1939) (nascuda Ogilvie), coneguda també com a May Ogilvie Gordon, va ser una eminent geòloga i paleontòloga escocesa.

 Maria Matilda Ogilvie Gordon
Imatge: Wachtler [Wikimedia Commons]

















Va començar a estudiar piano a la Royal Academy of Music de Londres a 18 anys, estudis que compatibilitzava amb una llicenciatura en Ciències al Heriot-Watt College. La seva vocació científica va prevaler per sobre de l'artística i es va especialitzar en geologia, botànica i zoologia l'any 1890 al University College London.
El 1891, va ser rebutjada per la Universitat de Berlín perquè, en aquella època, no s'acceptava a persones del sexe femení a les institucions d'educació superior a Alemanya.
Va ser la primera dona a obtenir un doctorat en ciències geològiques per la Universitat de Londres (1893).
Finalment va ser la primera dona a obtenir un doctorat per la Universitat de Munic (1900).

Però la seva aportació al coneixement no es va limitar a les ciències. Va ser també molt activa en política com a liberal i partidària i defensora dels drets i la igualtat dels infants i les dones.


Dolomiti da Pozza di Fassa. Imatge: Llorenzi

Una de les seves aportacions en el camp de la ciència va ser l'elaboració de la teoria de la torsió de l'escorça terrestre, fruit de les seves recerques geològiques al sud del Tirol, en una zona que forma part del complex geològic de la cadena muntanyenca de les Dolomies. Una antiga creença afirmava que les Dolomites estaven formades per les restes d'atol·lons de corall d'un antic mar. Maria Gordon va desafiar aquesta idea demostrant que les muntanyes s'haurien format per l'embranzida, torsió i plegament de l'escorça terrestre.


Per saber-ne més:

Maria Gordon [Wikipedia]
Maria Gordon, la geóloga que cuestionó el origen de las Dolomitas
(y las barreras a las mujeres) [Mujeres Con Ciencia]

La pintora neozelandesa universal

Tal dia com avui de 1869, naixia Frances Mary Hodgkins (28 d'abril de 1869 - 13 de maig de 1947). Va ser una pintora neozelandesa també coneguda com a Mary Hodgkins o com a Frances Hodgkins.
Va viure gran part de la seva vida a Anglaterra. Va ser una artista molt important de la seva generació i va impulsar els moviments avantguardistes durant la seva etapa a Gran Bretanya. Va pintar, principalment, paisatge i bodegons, i durant un breu període, va ser dissenyadora de tèxtils. Inquieta i viatgera, va evolucionar el seu estil des d'aquarel·les impressionistes fins a impactants pintures modernistes.
El seu pare, William Matthew Hodgkins, i la seva germana Isobel, van ser també aquarel·listes amb grans habilitats amb els pinzells.

Les imatges a continuació corresponen a la pàgina Frances Hodgkins Paintings

Old Boathouse, Port Chalmers (c.1893). Aquarel·la i guaix, 20 x 36 cm.


Maori Girl (1900). Aquarel·la. 32 x 21.5 cm.


Preparing food at a Maori Village, Rotorua (1905). Aquarel·la. 26.5 x 22 cm.


The Canal, Dordrecht (1907). Aquarel·la. 43.5 x 53.5 cm.


Children Playing (1917). Aquarel·la. 42 x 42 cm.


Burford High Street, Oxfordshire (1922). Aquarel·la i llapis. 11 x 13 cm.


Three Bowls of Flowers (c.1930). Aquarel·la i guaix. 51 x 54 cm.


Ibiza (1933). Aquarel·la. 35.5 x 48.3 cm.


Spanish Landscape (c.1935). Aquarel·la. 37 x 48.5 cm.


Houses and Outhouses, Purbeck (c.1938). Oli sobre tela. 80 x 115 cm.


The Water Mill (1943). Guaix. 50 x 38.5 cm.


12 Corfe Castle Village (1945). Aquarel·la i guaix. 44 x 60 cm.



Per saber-ne més:

Frances_Hodgkins [Viquimèdia]
Frances Hodgkins (pàgina en anglès amb extensa informació sobre l'artista)
The Complete Frances Hodgkins 
Imatges sobre Frances Mary Hodgkins a Wikimedia Commons

Chavela, passió i sentiment

"Hay que llenar el planeta de violines y guitarras en lugar de tanta metralla"



Tal dia com avui, un 17 d'abril de 1919, naixia a Sant Joaquim, Costa Rica, María Isabel Anita Carmen de Jesús Vargas Lizano, que seria coneguda com Chavela Vargas.

Emigrada a Mèxic de ben jove, va començar a cantar en públic a 30 anys. Trencant tots els motlles i estereotips, Chavela Vargas va lluir la seva presència sòbria i la seva veu rogallosa als escenaris de tot el món, arribant a convertir-se en tota una icona venerada per multitud d'artistes i per un públic fidel i incondicional que la van elevar a la categoria de cantant de culte.

Va morir a Cuernavaca, Mèxic, el 5 d'agost de 2012.












Enllaços d'interès:
Chavela Vargas [Wikipedia] 
Chavela [DocumaniaTV]
La vida según...Chavela Vargas [RTVE]
Chavela Vargas. Su vida en imágenes [RTVE]
La leyenda de Chavela Vargas [El País]
Chavela Vargas la estrella que brilló dos veces [La Vanguardia]

La pintora neoclàssica

Pauline Auzou. Autoretrat. Imatge: Artnet [Wikimedia Commons] 


Pauline Auzou (París, 24 de març de 1775 - París, 15 de maig de 1835) va ser una pintora i professora d'art francesa.

Al segle XVIII, no era fàcil per a una dona tenir accés a les acadèmies d'art franceses. No estava ben vist. A més l'ensenyament artístic costava molts diners.
Auzou va poder assistir al taller de Jean-Baptiste Regnault.
Va ser influïda per una altra dona artista, Marguerite Gérard i per Jean-Auguste-Dominique Ingres.

Auzou va començar la seva trajectòria artística pintant figures llegendàries gregues; tot un atreviment per a l'època, ja que es considerava molt reprovable que les dones dibuixessin o pintessin nus. les dones artistes s'havien de limitar a representar escenes domèstiques de dones fer música o llegint o en actituds contemplatives.
Els seus estudis sobre dones i homes nus van ser considerats inadequats.

La perseverança i constància de Pauline Auzou la van convertir en una artista d'èxit. Va ser pionera en l'art neoclàssic, amb les seves pintures històriques, de gènere i de retrats. Va pintar escenes de grans esdeveniments contemporanis, incloses representacions de Napoleó i de la seva esposa Maria Lluïsa d'Àustria. va exposar al saló de París.
Va obrir una escola-estudi d'art per a dones joves.


El primer sentit de la coqueteria. Imatge: [Wikimedia Commons] 


Suposat retrat de la Mademoiselle Georges de la Cómedie Française. Imatge: [Didier Laroche] 


Nu. Imatge: Artnet [Wikimedia Commons] 


Novès et Alix de Provence. Imatge: Musée municipal de Bourg-en-Bresse [Wikimedia Commons] 


Arrivée de l'impératrice Marie-Louise à Compiègne. Imatge: Château de Versailles [Wikimedia Commons] 


Per saber-ne més:
Pauline_Auzou [Vikipèdia]
Pauline Auzou [Wikimedia Commons]