En uns temps convulsos i confusos, una crida a la solidaritat:
"Crec que l'univers té la seva manera de retornar l'equilibri a les coses segons les seves pròpies lleis, quan aquestes es veuen alterades. Els temps que estem vivint, plens de paradoxes, ens obliguen a reflexionar...
En una era en la qual el canvi climàtic està arribant a nivells preocupants pels desastres naturals que estan succeint, a la Xina en primer lloc i a altres països a continuació, se'ls obliga al bloqueig; l'economia es col·lapsa, però la contaminació baixa de manera considerable.
En un moment històric en el qual certes polítiques i ideologies discriminatòries, amb forts lligams amb un passat vergonyós, estan ressorgint a tot el món, apareix un virus que ens recorda que, en un tancar d'ulls, podem convertir-nos en éssers discriminats, com aquells als quals no se'ls permet travessar la frontera, aquells que transmeten malalties. Encara no en tinguem cap culpa, tot i pertànyer a la raça blanca i ser occidentals amb tota mena de luxes econòmics al nostre abast.
En una societat que es basa en la productivitat i el consum, en la qual tots correm 14 hores al dia perseguint no se sap ben bé què, sense descans, sense pausa, de sobte se'ns imposa una aturada forçada. Quietets, a casa, dia rere dia. A comptar les hores d'un temps del qual n'hem perdut el valor quan no el podem mesurar en forma de retribució d'algun tipus, o en diners. Per ventura no hem après encara com emprar el nostre temps sense un fi específic?
En una època en la qual la criança dels fills, per raons majors, es delega sovint a altres figures i institucions, el Coronavirus obliga a tancar escoles i ens força a buscar solucions alternatives, a tornar a posar al papà i a la mamà al costat dels seus fills. Ens obliga a tornar a ser família.
En una dimensió en la qual les relacions interpersonals, la comunicació, la socialització, es realitza en el (no)espai virtual de les xarxes socials, donant-nos la falsa il·lusió de proximitat, aquest virus ens lleva la veritable proximitat, la real: que ningú es toqui, es besi, s'abraci, tot s'ha de fer a distància, en la fredor de l'absència de contacte. Quant hem donat acceptat com a normals aquests gestos i el seus significats?
En una fase social en la qual, pensar en un mateix s'ha tornat la norma, aquest virus ens envia un missatge clar: l'única manera de sortir d'aquesta imposició és fer pinya, fer ressorgir entre nosaltres el sentiment d'ajuda al proïsme, de pertinença a un col·lectiu, de formar part d'una entitat més gran per la qual sentir-nos responsables i la qual, al seu torn es responsabilitzi de nosaltres. La corresponsabilitat: sentir que la sort dels qui t'envolten depèn de les teves accions, i que tu depens de les seves.
Deixem de buscar culpables o de preguntar-nos perquè ha pogut passar això i comencem a pensar en què en podem aprendre. Tots tenim molt a reflexionar i esforçar-nos. La humanitat ja té un deute prou gran amb l'univers i les seves lleis i sembla com si aquest ens l'estigui reclamant amb aquesta epidèmia, a un altíssim cost."
F. Morelli
Llagiu el text en italià aquí:
Francesca Morelli: ecco cosa ci sta spiegando il virus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar.