Ewald Jürgen von Kleist, clergue luterà, degà de la catedral de Cammin i aficionat a la física, va presentar l'11 d'octubre de 1745 un artefacte capaç d'emmagatzemar electricitat mitjançant descàrregues. Es coneix com l'Ampolla de Leyden i és el primer condensador artificial de la història.
Des de l'Antiguitat ja es coneixia l'existència de fenòmens elèctrics. El terme prové del grec "élektron" que significa ambre. Això es deu al fet que els grecs van observar que fregant l'ambre amb llana o amb pell es produïen càrregues que atreien objectes petits i que, si es feia més intensament, en podien saltar espurnes.
Ja es coneixien peixos que produïen electricitat. Els egipcis els anomenaven "tronadors del Nil" i els romans utilitzaven les seves descàrregues per a tractar als qui patien de gota i de cefalees. Plini el Vell va descriure els efectes adormidors de les descàrregues de les rajades elèctriques.
Cap al segle X, els àrabs van deixar constància de la naturalesa elèctrica del llamp. També s'ha especulat amb les anomenades "bateries de Bagdag", de la civilització pàrtia, que podrien haver estat cel·les voltaiques.
La Revolució Científica del segle XVII comporta un gran impuls en l'estudi dels fenòmens elèctrics a Europa i és en aquest context, quan al segle XVIII apareix l'Ampolla de Leyden.
Realment no se sap qui va ser el primer que la va fabricar. Von Kleist, que havia estudiat a la Universitat de Leyden i era membre de l'Acadèmia de Ciències Prussiana, la va presentar pel seu compte i, un any després, Peter van Musschenbroek, professor de la mateixa Universitat, la va presentar oficialment. Van Musschenbroek havia estat investigant si l'aigua podia emmagatzemar electricitat i, durant un dels seus experiments, un estudiant va agafar l'ampolla pel coll i va rebre una forta descàrrega.
En qualsevol cas, en provenir tots dos de la mateixa Universitat, se'n va dir Ampolla de Leyden. Consisteix en una ampolla de vidre parcialment plena d'aigua, tapada amb un suro travessat per una barra metàl·lica submergida a l'aigua. L'extrem exterior de la barra formava una esfera metàl·lica. En connectar l'esfera amb una font d'energia estàtica, l'ampolla es carregava. Es podia descarregar connectant el seu born central a un punt de potencial zero (avui en diem massa o terra).
L'invent va anar evolucionant augmentant la seva efectivitat, però el principi era el mateix. Es van trobar importants aplicacions pràctiques per a utilitzar l'electricitat emmagatzemada que, al seu torn, produïen diferents tipus de generadors com la màquina de Wimshurts o la de Ramsden.
El 1747, William Watson va descobrir que la descàrrega augmentava si s'embolicava el recipient amb una capa d'estany. En la seva demostració pública, va transmetre una descàrrega des d'una Ampolla de Leyden a un cable metàl·lic que travessava el Tàmesi que produia descàrregues capaces de matar ratolins i ocells petits.
Al mateix temps, Jean-Antoine Nollet va substituir l'aigua per làmines d'estany, configuració final que va adoptar l'Ampolla de Leyden.
I així, l'home començava a controlar l'electricitat.
---
Imatges:
Museo della Scienza e della Tecnologia "Leonardo da Vinci"
Musée d'histoire des sciences de la Ville de Genève
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar.