Fent palla a La Vall

Històries de La Vall

S’ha acabat el temps de sega a la Vall i ja s’han fet pas les “tronades” d’estiu. Amb elles, també ens retornen els records dels mesos que passavem a la “masia” amb tota la família per poder encarar junts la feinada de la sega.
No fa pas tants anys, uns 50 com a molt, tot es feia a mà, ara aquesta labor es fa en un dia, màxim dos, gràcies a la mecànica, es a dir, gràcies a un enginy excepcional anomenat segadora.
Cap a finals de juny, moltes  famílies de poble recollien les seves coses, no gaires, les justes.
Un parell de mudes, algun estri de cuina, menjar (oli, vinagre, vi, pa, confitat, pernil ..), els animals (gallines, conills...) i, naturalment, estris per treballar al camp, especialment per segar (la dalla...).
Tot es carregava a les mules i cap a la masia tota la família!.
La masia estava situada al mig dels conreus més allunyats del poble, on hi havia cereals sembrats que, a l’estiu, s’havien de segar, fer les “garbes” i dur-les a una era per seguir treballant i, finalment, poder dir “a casa ja hem fet palla”, volia dir que aquesta feina ja estava acabada!. Hi havia palla pels animals i gra per alimentar la família o intercanviar per altres productes (fideus...).
Podria ser que d’aquí vingués l’expressió “fer-ne palla”, que vol dir acabar amb un assumpte, fer net.



Les masies  a la Vall no eren molt lluny del poble, normalment a una o dues hores de camí, de tal manera que quan es feia vida allà es baixava al poble tot sovint; a buscar el pa una vegada a la setmana o cada deu dies, a revisar la casa del poble i aprofitar per pujar alguna cosa que fes falta.
Les masies eren d’una estructura molt bàsica de pedra amb una sala que feia de menjador i cuina i una altra sala i un altell on es dormia. Per cuinar es feia foc a terra amb cassoles i paelles de ferro i calders. Per dormir, sovint hi havia una bona estesa de palla al terra i per sobre unes “borrasses” que feien de matalàs.
Les masies tenien una era i corrals pels animals que havien portat i que servirien per l’alimentació: ous, pollastres, conills. També es feia un petit hortet on es plantaven les verdures i tomates per l’alimentació familiar i també pels animals.
L’horari de vida, era l’horari del sol, ens aixecavem a punt de dia, preniem un petit mos (sopes de pa escaldades) i anaven cap al camp. A les deu, paravem per menjar, un bon tros de pa amb tomata i pernil o xolís i un bon raig de vi amb el porró. Per beure, aigua del sellò.






Aquesta vida ha anat canviant al llarg dels anys i aquelles feines que requerien dels braços i l’esforç de tota la família, de sol a sol, ja es va acabar també fa uns anys.
Les masies... algunes encara aguanten, valentes, tot i que malmeses pel pas dels anys, però amb l’orgull de ser testimonis silents de temps passats.
L’estiu ja és clos, però, com sempre , ens ha donat una pròrroga al setembre per poder collir els raïms i fer el vi pel “gasto”, vol dir el consum familiar i, potser, una mica més per poder vendre a qui vulgui degustar l’essència de la nostra Vall.
També ha estat temps de collir les darreres tomates i fer-ne conserva, les figues i fer-ne melmelada i tantes i tantes altres feines que de manera incansable les dones de les cases realitzaven.
L’octubre ja és aquí i s’està acabant aquesta pròrroga, les temperatures ja comencen a baixar i de nou gaudirem amb intensitat de la tardor que ja fa dies que ens acompanya.