EL CASTELL DE SANT GERVÀS

El Castell de Sant Gervàs, o castell de Sant Miquel de la Vall, o Castell Sobirà, a la comarca del Pallars Jussà (Lleida), situat en un lloc privilegiat per a controlar els passos d'entrada i sortida de la comarca, és un castell medieval que formava part d'un conjunt de castells i torres defensives (castells de frontera), estratègicament aixecats al voltant del segle XI, per a complementar la protecció natural de la Serra del Montsec enfront de les invasions musulmanes.

Sobre el poble de Sant Miquel de la Vall queden les ruïnes del que era l'antic poble i les del castell, el qual forma un recinte emmurallat defensat en la part més alta per una torre circular i una altra semicircular.

En la part inferior del recinte hi ha les restes de la capella dedicada a Sant Gervàs, de planta triangular, amb una bestorre a cada angle (només se'n conserva una), i la torre de l'homenatge que actualment té uns 7 metres d'altura, encara que havia d'arribar als 16. La torre, circular, tenia tres nivells, hi havia una porta adovellada al segon pis i les defenses verticals al tercer. Encara es poden distingir els traus en els quals s'encaixava una galeria de fusta des d'on es llançaven roques sobre els atacants.

A l'interior del recinte hi havia diversos edificis de planta rectangular, adossats als murs, utilitzats com a residència i per als serveis del castell.

El castell i el poble annex van viure els seus millors moments durant els segles XI i XII. Va decaure durant el segle XIII a causa de l'emigració a millors terres, les lluites feudals i les pestes, i va ser abandonat definitivament, ja en ruïnes, en el segle XV.

Imatges: Antoni Grifol

https://bit.ly/3eqizxx 
https://bit.ly/3CsoWso
https://bit.ly/3rOMoLk

L'AMPOLLA DE LEYDEN

Ewald Jürgen von Kleist, clergue luterà, degà de la catedral de Cammin i aficionat a la física, va presentar l'11 d'octubre de 1745 un artefacte capaç d'emmagatzemar electricitat mitjançant descàrregues. Es coneix com l'Ampolla de Leyden i és el primer condensador artificial de la història.

Des de l'Antiguitat ja es coneixia l'existència de fenòmens elèctrics. El terme prové del grec "élektron" que significa ambre. Això es deu al fet que els grecs van observar que fregant l'ambre amb llana o amb pell es produïen càrregues que atreien objectes petits i que, si es feia més intensament, en podien saltar espurnes.

Ja es coneixien peixos que produïen electricitat. Els egipcis els anomenaven "tronadors del Nil" i els romans utilitzaven les seves descàrregues per a tractar als qui patien de gota i de cefalees. Plini el Vell va descriure els efectes adormidors de les descàrregues de les rajades elèctriques.

Cap al segle X, els àrabs van deixar constància de la naturalesa elèctrica del llamp. També s'ha especulat amb les anomenades "bateries de Bagdag", de la civilització pàrtia, que podrien haver estat cel·les voltaiques.

La Revolució Científica del segle XVII comporta un gran impuls en l'estudi dels fenòmens elèctrics a Europa i és en aquest context, quan al segle XVIII apareix l'Ampolla de Leyden.

Realment no se sap qui va ser el primer que la va fabricar. Von Kleist, que havia estudiat a la Universitat de Leyden i era membre de l'Acadèmia de Ciències Prussiana, la va presentar pel seu compte i, un any després, Peter van Musschenbroek, professor de la mateixa Universitat, la va presentar oficialment. Van Musschenbroek havia estat investigant si l'aigua podia emmagatzemar electricitat i, durant un dels seus experiments, un estudiant va agafar l'ampolla pel coll i va rebre una forta descàrrega.

En qualsevol cas, en provenir tots dos de la mateixa Universitat, se'n va dir Ampolla de Leyden. Consisteix en una ampolla de vidre parcialment plena d'aigua, tapada amb un suro travessat per una barra metàl·lica submergida a l'aigua. L'extrem exterior de la barra formava una esfera metàl·lica. En connectar l'esfera amb una font d'energia estàtica, l'ampolla es carregava. Es podia descarregar connectant el seu born central a un punt de potencial zero (avui en diem massa o terra).

L'invent va anar evolucionant augmentant la seva efectivitat, però el principi era el mateix. Es van trobar importants aplicacions pràctiques per a utilitzar l'electricitat emmagatzemada que, al seu torn, produïen diferents tipus de generadors com la màquina de Wimshurts o la de Ramsden.

El 1747, William Watson va descobrir que la descàrrega augmentava si s'embolicava el recipient amb una capa d'estany. En la seva demostració pública, va transmetre una descàrrega des d'una Ampolla de Leyden a un cable metàl·lic que travessava el Tàmesi que produia descàrregues capaces de matar ratolins i ocells petits.

Al mateix temps, Jean-Antoine Nollet va substituir l'aigua per làmines d'estany, configuració final que va adoptar l'Ampolla de Leyden.

I així, l'home començava a controlar l'electricitat. 

---

Imatges: 

Museo della Scienza e della Tecnologia "Leonardo da Vinci" 
Musée d'histoire des sciences de la Ville de Genève

L'ENGANYAPASTORS ORELLUT

Imatge, via: Barnali B Gogoi  

L'enganyapastors orellut (Lyncornis macrotis) habita als boscos subtropicals o tropicals humits de les terres baixes del sud-oest de l'Índia i parts del sud-est asiàtic. 

Té unes orelles llargues que sovint estan reclinades i que li donen un aspecte molt peculiar i reconeixible. S'alimenta principalment d'insectes que caça de nit, sovint al vol. 

Pot arribar a mesurar més de 40 cm, per la qual cosa és l'espècie de major grandària de la família Caprimulgidae.      

Nia a terra i pon un sol ou. La coloració mimètica l'ajuda a passar desapercebut. 

Imatge: Nigel Voaden 

Imatge: Jason Thompson 

EL CANTANT DE JAZZ

Foto publicitària de Warner Bros per a la pel·lícula The Jazz Singer (1927), amb Al Jolson com a Jack Robin, interpretant "My Mammy"

El 6 d'octubre de 1927 s'estrenava "El cantant de jazz" ("The jazz singer"), considerat el primer llargmetratge amb so sincronitzat. 

Va ser la primera pel·lícula a incloure seqüències amb diàlegs parlats sincronitzats, un avanç tecnològic gràcies al sistema de so Vitaphone de Warner Bros. El diàleg es va gravar en un disc fonogràfic que es va reproduir en sincronia amb la pel·lícula projectada. En total conté només dos minuts de diàleg amb so i la resta del diàleg es presenta a través d'intertítols.

El 1928 va guanyar un premi de l'Acadèmia al millor guió adaptat i un premi especial de l'Acadèmia en honor als assoliments científics i tècnics de la pel·lícula que van revolucionar el cinema. "El cantant de jazz" va obrir el camí del cinema com a expressió artística i com a indústria lucrativa.

Cal ressaltar l'ús del "blackface", és a dir, l'ús del maquillatge per a pintar la cara de negre i els llavis sense pintar (o bé pintats de blanc) a un intèrpret blanc. En un entorn social fortament influenciat pel racisme, el "blackface" s'havia estès com a forma de ridiculització de la població afro-americana en els escenaris; no estava ben vist veure a una persona negra interpretant una cançó en un espectacle per a blancs, o sigui que, durant el segle XIX i part del XX, els cantants blancs de jazz es pintaven la cara de negre per a interpretar jazz i no ofendre al públic blanc. Aquesta pràctica molt estesa es va prohibir als Estats Units l'any 1960.

Al principi la pel·lícula va ser una obra musical de Broadway, de Samson Raphaelson, per a teatre. La va protagonitzar Al Jolson, un dels vocalistes més populars de l'època, i tracta d'un jove que vol convertir-se en cantant de jazz en contra dels desitjos del seu pare, una situació molt semblant a la que va viure el mateix Al Jolson, d'origen lituà, immigrat als EUA des de 1883.

En 1996, va ser considerada "cultural, històrica i estèticament significativa" per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units i seleccionada per a la seva preservació en el National Film Registry.

Aquesta pel·lícula va tenir dues versions posteriors: la de 1952 dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Danny Thomas i la de 1980 amb Neil Diamond i dirigida per Richard Fleischer.

Us deixem amb el "trailer" oficial de 1927 i un parell de vídeos de la pel·lícula. 

LA MEL I LA TARDOR

Acabem d'acomiadar l'estiu i donem la benvinguda a l'estació de la recol·lecció de nous, ametlles i castanyes. La tardor ens porta productes com les pomes, les carabasses, les figues, les cols, les xirimoies, les magranes, les mandarines, peres, codony i raïm... i els bolets! Aliments de temporada, rics en vitamines, que ens ajuden a combatre el cansament i la falta d'energia propis d'aquesta època. A més, estan en la seva esplendor hortalisses com els moniatos, les albergínies, les bledes, els espinacs, els pebrots i les pastanagues.

Durant la tardor tornen els refredats i les grips; patim baixades de defenses i insomnis, o sigui que hem de protegir-nos i donar-nos més energia, per això la mel és un aliment indispensable.

No totes les mels ens beneficiaran igual que la mel pura. Les mels industrials, per a evitar la seva cristal·lització, solen escalfar-se a més de 60 graus perdent part de les seves propietats, enzims i antioxidants.
La mel natural és eficaç contra refredats i grips calmant el mal de coll pel seu efecte antioxidant i antiviral. Podem prendre una cullerada de mel crua de farigola amb aigua calenta i llimona o bé utilitzar una mel natural de llimoner.
La mel crua de romaní actua com a tònic estomacal, ajudant a fer la digestió i la mel de nespra fa de laxant natural per prevenint el restrenyiment.
La mel d'ametller amb vinagre de poma ajuda amb els problemes cardíacs, articulars i de colesterol.
La mel de flor de taronger, consumida amb un iogurt, abans de ficar-nos al llit, millora el descans, combatent l'insomni.
La mel d'espígol barrejada amb sucre i oli d'oliva és una excel·lent màscara natural per a hidratar la pell seca i clivellada.
I, si a la pasta de dents li afegegim una petita quantitat de mel natural, ens ajudarà a blanquejar-los.

A més de tot això, la tardor altera l'ànim al 70% de les persones provocant una sensació de tristesa i apatia. Això es deu al fet que els dies s'escurcen i minven les hores de sol claus en la producció de certes hormones en el cervell com la melatonina, que augmenta i tenim més son, i la serotonina ("hormona de l'humor"), que disminueix i provoca tristor.

Per a estimular els nivells de serotonina us proposem un remei natural a base de peres i mel:

Confit de peres amb mel

Necessitarem tres peres conferència i un got de mel de romaní.

Per a la seva elaboració, cal pelar les peres a tires de dalt a baix, deixant algunes tires sense pelar, i les tallarem verticalment en quatre trossos.

Les posarem en un pot ampli amb tapa hermètica i les cobrirem amb la mel de romaní. Tanquem el pot i el deixarem reposar 9 dies.

Al desè dia les peres hauran deixat anar aigua i tot estarà bastant líquid. Ho podem prendre directament o colar-ho i passar-ho a una ampolla. Haurem de prendre un gotet cada dia, a primera hora del matí.

Aquest remei estimula la producció de serotonina, i resulta ser un antidepressiu natural que , a més a més, ajuda a prevenir l'insomni pel seu contingut en triptòfan que és un excel·lent relaxant.

Rebem la tardor amb millor humor i més energia!

També et pot interessar:

• Refresc de llimona i mel
• Aigua amb mel i llimona
• Infusio de gingebre, llimona i mel
• Infusió de farigola, mel i llimona
• Melissa, els somnis més dolços
• Api Total
• Api Total, un còctel de salut!
• Grips i refredats, les malalties de l'hivern
• La mel picant

EL CALENDARI GREGORIÀ

Papa Gregori XIII / Any de la Restitució 1582.
Encunyat el 1582 per celebrar la creació del nou calendari gregorià. 

Tal dia com avui de l'any 1.582, a Roma, el papa Gregori XIII imposa el calendari gregorià en substitució del calendari julià. La nit del dijous 4 d'octubre va donar pas al divendres 15 d'octubre.

En l'antiguitat, el sol i la lluna regulaven el decurs de la vida quotidiana com la recol·lecció, la caça i fins i tot el descans. Les primeres civilitzacions van introduir maneres més sofisticades per a mesurar el temps: els calendaris (musulmà, persa, hel·lènic, egipci, maia, romà...).

L'any 46 aC, l'emperador Juli Cèsar va proclamar el calendari julià substituint el calendari egipci, convertint-lo en el calendari comú a tot l'Imperi Romà i a gran part d'Europa i més tard, a Amèrica, fins que Gregori XIII va ordenar que els països catòlics es regissin pel calendari gregorià que, actualment, gairebé tots els països del món segueixen. Per a fer el canvi es van triar unes dates en les quals hi havia poques festivitats i es va introduir de manera gradual al voltant del món. Va haver-hi molts països que van trigar a instaurar-lo com per exemple Anglaterra, que no ho va fer fins al 1792. Encara avui, algunes esglésies ortodoxes computen els dies de l'any basant-se en el calendari julià.

El calendari gregorià es basava en un document de la Universitat de Salamanca que estimava que un any tròpic (any solar) durava 365,242189 dies. La seva implantació va suposar que aquest any desapareguessin deu dies per a compensar les diferències que generava la transició des del calendari julià.

El calendari gregorià no té any zero, comença l'any u, a partir del naixement de Jesucrist, i contempla un any de traspàs de cada quatre. El temps que triga la Terra a donar la volta al Sol és de 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 46 segons; el temps sobrant es va acumulant i, cada tres anys, conformen un dia: el 29 de febrer.

És 26 segons més llarg que l'any astronòmic, suposant un dia de diferència cada 3.323 anys, és a dir, que l'any 4.000 i 8.000 no seran de traspàs per a esmenar-ho.

El calendari gregorià va mitigar el desfasament que tenia el julià amb les estacions de l'any que, ara, sempre coincideixen amb els mateixos mesos.

I aquesta és la història, el perquè i les curiositats del calendari gregorià.

---

Primer full de la Butlla Papal "Inter Gravissimas" de Gregori XIII que estableix la Reforma del Calendari Gregorià. 

CARAVAGGIO, L'ARTÍFEX DEL CLAR-OBSCUR

Tal dia com avui de 1571 naixia Caravaggio. Michelangelo Merisi da Caravaggio (Milà, 29 de setembre de 1571 - Porto Ercole, 18 de juliol de 1610) fou un pintor italià considerat el màxim exponent del Barroc.

El tocador de llaüt. Imatge: The Yorck Project 

La seva producció (després d'una primera etapa) era principalment religiosa. Escandalitzava de tant en tant amb les seves obres i sovint eren rebutjades pels seus clients a causa d'un gran realisme dels personatges (Naturalisme primerenc) i del fet que triava els seus models entre les persones de més baixa condició: prostitutes, captaires... Posava molta cura al realisme de les figures i es negava a corregir les imperfeccions dels seus models.

L'artista capta perfectament la força psicològica dels personatges que pinta, ressaltant els seus rostres amb una intensa llum i embolicant els fons en tenebres. Va prendre com a base el Manierisme per a crear una nova forma de Naturalisme combinant figures tancades en l'observació dramàtica dels objectes fent un ús brillant del clarobscur. Va exercir una gran influència en els seus contemporanis (Rembrandt, Rubens o Poussin) i en tot l'art posterior (Velázquez).

Caravaggio va ser un pintor revolucionari i provocador, una persona inquieta de caràcter baralladís, un home turmentat, la vida del qual transcorria entre la pintura i les baralles. Embolicat sempre en escàndols, va gaudir dels baixos fons de Roma declarant-se obertament bisexual. En 1606 va matar a un home en una batussa, per la qual cosa va fugir de Roma a Nàpols i es va veure embolicat en altres dues baralles un parell d'anys més tard. A causa d'això la seva carrera va decaure i això el va fer caure en una depressió que posaria fi a la seva vida dos anys després. 

Els jugadors de cartes. Imatge: Kimbell Art Museum 

La incredulitat de Sant Tomàs. Imatge: Sanssouci Picture Gallery 

La Crida de Sant Mateu. Imatge: ibiblio.org 

El prendiment de Crist. Imatge: Web Gallery of Art 

L'OCELL QUE NO EXISTEIX

Tots reconeixem la gran tasca d'internet com a eina de consulta. Cal, però, posar molta atenció a allò que llegim o que veiem a les nostres pantalles. Assegurar-se de la veracitat de qualsevol informació, anar fins a l'origen i comprovar que allò que ens estan dient prové d'una font fiable.

Per posar-vos un exemple, reproduïm una imatge que va arribar a fer-se viral, de la qual us n'expliquem el recorregut.

Cardnowl. Imatge: Yggdrassal 

L'artista digital Yggdrassal va Publicar el 2 de novembre de 2017 una imatge d'un estrany ocell amb el títol de "Cardnowl", que és un acrònim format per les paraules angleses "cardinal" (cardenal) i "owl" (òliba). El fet és que el mateix artista explica que la imatge és un muntatge entre una fotografia d'un cardenal vermell i una altra fotografia d'una òliba, i advertia:

"Això no és ni un mussol vermell de Madagascar ni una enganyifa. És una ràpida fusió d'un mussol i un cardenal. Si voleu compartir aquesta imatge en un altre lloc, doneu-me el crèdit adequat i proporcioneu un enllaç a aquesta pàgina. Però com que això és Internet, sembla que molta gent té problemes per fer-ho. A més, veig que algunes persones pensen que això és una foto... No ho és, i no sé per què ho pensen."

En aquest cas, queda molt clar que no hi havia mala intenció per part de l'artista, però algú va publicar la imatge amb el títol d'òliba vermella de Madagascar, i, a partir d'aquí, es va començar a difondre com si es tractés d'una espècie existent. En molts casos, l'engany és intencionat i es difon amb la intenció de fer mal o de crear confusió.

Conclusió: estiguem atents, que no ens la colin! 

Cardinalis cardinalis. Imatge: gary_leavens 

Tyto soumagnei. Imatge: John C. Mittermeier 

HIERÀPOLIS I EL CASTELL DE COTÓ

Imatge: HALUK COMERTEL 

Hieràpolis, antiga ciutat hel·lenística en ruïnes, és l'antic nom del que, avui dia, coneixem com a Pamukkale ("castell de cotó" en turc). Es troba a la província de Denizli. És un dels llocs més màgics i turístics de Turquia i patrimoni de la humanitat des de 1988.

Els moviments tectònics a les falles de la conca del riu Menderes van provocar freqüents terratrèmols i van causar l'aparició de nombroses fonts d'aigües termals que han anat modelant la zona amb els minerals que transporten. Així es van crear les terrasses calcàries d'un blanc impol·lut per on discorre l'aigua caient d'una terrassa a una altra.

Aquest fenomen natural produeix gruixudes capes blanques de pedra calcària i travertí que baixen en cascades pel vessant de la muntanya donant la sensació d'estar davant una cataracta congelada. Cada segon brollen de les fonts 250 litres d'aigua.

Aquestes fonts ja eren molt conegudes en l'Antiguitat; Vitruvi va escriure sobre elles i els grecs frigis els van atribuir propietats terapèutiques. A la ciutat antiga de Hieràpolis hi havia una cova, que avui encara existeix, anomenada el Santuari de Plutó i popularment coneguda com "la Porta de l'Infern" en la qual el diòxid de carboni en l'aigua termal provoca la mort natural dels qui hi entren. Allí els bruixots i posteriorment els sacerdots mostraven el seu poder, ja que, coneixent el que succeïa, entraven contenint la respiració i en sortien il·lesos.

Actualment, Pamukkale s'obre unes hores diàries al públic perquè es beneficiïn de les propietats curatives de les seves aigües. 

Imatge: Karelj 

Imatge: Jean-Marc Astesana 

Imatge: Antoine Taveneaux 

BALLAR SOTA L'OMBRA D'UN TIL·LER

Galenbeck Tanzlinde. Imatge: Lutz Maertens 

El til·ler és un arbre amb història i tradició. En molts llocs d'Europa es creia que només sota aquest arbre es podia dir la veritat, així que molts judicis se celebraven sota les seves branques. A Alemanya és l'arbre dels enamorats i a Escandinàvia, l'amagatall dels elfs.

A l'humà, amb més o menys encert, sempre li ha agradat gaudir de la naturalesa i d'aquí va néixer el "Tanzlinden" o til·ler ballarí.

Els til·lers ballarins són til·lers guiats que eren el centre de les festes i costums populars en els llogarets d'algunes regions. Avui només els podem veure en alguns pobles.
Originàriament només els til·lers guiats es deien així i s'hi construïen plataformes perquè la gent pogués ballar en les copes dels arbres. Els pilars que suportaven aquestes plataformes es treballaven artísticament moltes vegades. Posteriorment, també van passar a dir-se així els til·lers que eren el centre dels balls sense que aquests fossin sotmesos a una forma especial i sense que comptessin amb cap bastimentada, però l'entorn dels quals servia com a pista de ball.

Els "Tanzlinden" es plantaven en llocs centrals dins dels assentaments i, a vegades, aconseguien grandàries impressionants. El centre d'aquesta tradició són les regions de l'Alta Francònia, el sud de Turíngia i l'est de Hesse i Hohenlohe. Ocasionalment, podem trobar-los en altres regions alemanyes i països veïns com Suïssa, França, Bèlgica i Àustria.

El més famós es troba a Limmersdorf, on se celebra un festival de ball des de 1729 ininterrompudament. En 2014 es va incloure en la Llista Nacional del Patrimoni Cultural Immaterial.

Peesten Tanzlinde. Imatge: Benreis 

Limmersdorf Tanzlinde. Imatge: Peter Braun 74