EL DAVID DE MICHELANGELO

Imatge: Maksim Sokolov 

Conta la història que, envaït per la mala herba, al pati del Departament d'Obres de la catedral de Florència, hi havia un gegantesc bloc de marbre de Carrara al qual els picapedrers anomenaven "el gegant". Mesurava més de 5 m d'alt i diversos escultors havien intentat treure alguna cosa d'ell sense aconseguir-ho; Agostino di Duccio havia arribat a fer-li un gran forat, deixant la peça pràcticament inutilitzada.

Durant mesos, un jove Michelangelo Buonarroti, va donar voltes al voltant del bloc mirant-lo. En els seus escrits, l'artista parlava de la relació que establia amb el marbre des de la pedrera i comentava que la figura ja era aquí i ell la feia sortir o simplement l'alliberava. El 13 de setembre de 1501, per encàrrec de l'Òpera del Duomo, Michelangelo va començar a esculpir el David.

Al cap de poques setmanes de començar el treball, l'escultor va demanar que s'aixequés un mur al voltant del bloc creant una gran curiositat. L'obra va ser esculpida amb cisell i va ser dissenyada perquè s'admirés des de qualsevol punt en contraposició a la manera medieval que dissenyava les escultures per a ser vistes només de front.

Michelangelo va treballar en el David més de dos anys i quan va acabar va deixar a tothom sorprès, reacció que dura fins avui en dia quan s'observa a aquest gran colós. 

Imatge: Jörg Bittner Unna 

EL RUC CATALÀ

Imatge: Jean Paul Alandry 

El ruc català o guarà forma part de la iconografia de la cultura catalana.

És una raça autòctona d'ase, els orígens del qual es perden en el temps. Hi ha referències escrites en textos romans de Marcus Terentius Varro i de Plini el Vell en els quals ja es pressuposa la seva existència i comercialització a l'actual Osona (en temps dels romans, Ausetània).

La raça va anar estenent-se posteriorment per tota Catalunya. Actualment, n'existeixen poc més de 500 exemplars a tot el món (n'hi havia arribat a haver uns 50.000). S'estan fent esforços per a la recuperació d'aquesta raça tan representativa de la vida rural catalana.

És molt robust, de mida gran i de pelatge negre o marró fosc, cap gran amb unes característiques taques blanques als ulls i al musell. També es diu que és molt tossut. És la raça d'ase més corpulenta de totes. Fort i resistent, era utilitzat en l'agricultura per a llaurar els camps i com a mitjà de transport.

El guarà ha estat l'origen de l'ase mallorquí i dels rucs nord-americans, entre d'altres.

---

Més informació:

• Les races autòctones catalanes [PDF] 

EL CRIT

Avui recordem l'obra més famosa del pintor expressionista noruec Edvard Munch, encara que, realment, són quatre les pintures realitzades amb el mateix títol:
"El Crit".

La més famosa la podem veure a Oslo, a la Galeria Nacional de Noruega; dues versions més del quadre es troben al Museu Munch (Oslo), i la quarta pertany a una col·lecció particular. L'autor va realitzar, a més, una litografia amb el mateix nom.

Totes les versions ens mostren una figura andrògina en primer pla, en una passarel·la amb tanques i amb dues figures amb barret darrere del protagonista que es troba en un moment d'angoixa i desesperació. El paisatge del fons és la ciutat d'Oslo vista des del pujol d'Ekeberg. Els colors càlids del cel i de la fusta contrasten amb el blau del mar i, juntament amb el traç sinuós i la perspectiva reforçada per les dues figures llunyanes, contribueixen a accentuar el dramatisme de l'obra.

No se sap exactament què va dur a Munch a pintar aquest quadre. Tal vegada, la motivació té origen en la seva pròpia vida turmentada; la seva mare i una germana van morir de tuberculosi quan era nen, i Laura, la seva germana preferida, va ser internada en un psiquiàtric, diagnosticada de trastorn bipolar.

Segons Robert Rosenblum, especialista en l'obra del pintor, Munch es va inspirar en una mòmia peruana que va veure en l'Exposició Universal de París el 1889 per a fer l'estilitzada figura.

L'obra, en versions diferents, ha sofert diversos robatoris amb la consegüent repercussió mediàtica i és un d'aquests robatoris el que ens ha portat a tractar avui aquesta obra, ja que el 31 d'agost del 2006 es va recuperar la versió sostreta dos anys abans del Museu Munch.

El Crit (1893) Oli, tremp i pastel: Nasjonalgalleriet 

Com a curiositat, el 1904 i durant una exposició a Copenhaguen, un crític d'art danès va advertir un detall que havia passat desapercebut fins llavors: en una de les franges vermelles del cel hi havia una frase escrita a llapis "Kan kun være malet af en gal Mand!" (només pot haver-ho pintat un boig). Munch sempre va negar haver-ho escrit i afirmava que va deixar la frase com a part del quadre perquè li semblava encertada, però en un estudi exhaustiu del quadre s'ha arribat a la conclusió que va ser el mateix Munch l'autor.

Vídeo del Munchmuseet sobre l'obra

ELS MINAIRONS

Imatge: visitandorra 

Lleida és terra de tradicions, folklore i llegendes. Són moltes les llegendes que tenen éssers mitològics com a protagonistes i, una d'elles, és la dels minairons.

Es creu que els minairons o menairons neixen de l'herba menaironera, també anomenada herba de Sant Joan. Hi havia coves profundes en les quals creixia aquesta herba i estaven custodiades per gegants i dracs que només els deixaven passar en el moment exacte de la mitjanit de Sant Joan. No se sap si aquests éssers fantàstics naixien de les llavors de la planta o eren ells les pròpies llavors, però sí que queda clar que són diminuts, molt treballadors i entremaliats. Aquests éssers són presents en la mitologia pirinenca des de Catalunya fins al País Basc (mamurrak, patuek, zaingorriak...).

Porten una gorreta vermella i molts d'ells llueixen barba, encara que també es diu que no es coneix el seu aspecte a causa de la seva minúscula grandària. Es mouen habitualment en grup i es poden agafar la nit de Sant Joan, quan brilla la lluna vella, de l'herba de Sant Joan o per les muntanyes.

Es deia que algunes cases que s'havien enriquit molt comptaven amb un canut d'agulles de cosir ple de minairons. Eren tan petits que n'hi podia haver milers. En obrir el canut, els minairons sortien i deien: "què farem?, què direm?" i si la persona que l'havia obert no els manava fer algun treball abans que ho diguessin tres vegades el mataven escanyant-lo, però si els manava alguna cosa, el que fos, ho feien ràpidament i era llavors quan se'ls podia ordenar tornar al canó. Si passava molt de temps sense que se'ls manés fer alguna cosa emmalaltien i morien.

Conten que les pedres de les tarteres de les muntanyes les havien creat els minairons.
Es diu que un mosso de Borda del Feu (una masia de la Guàrdia d’Ares), després que el seu amo, li manés recollir el canut amb la prohibició expressa d'obrir-lo, mort de curiositat, no va poder resistir-se a obrir el canó enmig de la muntanya; sense saber què demanar-los, els va fer reunir totes les pedres dels voltants en un punt concret. D'aquesta manera es va formar "Lo tarter dels minairons".

Imatge: Bloc d'en Francesc Puigcarbó

---

• Una ruta de conte, les terres dels minairons

LA MEL PICANT

La mel picant s'ha convertit en els últims temps en un dels condiments de moda. Això es deu a la combinació dolça i picant i també una mica àcida i salada que aporta un toc especial a multitud de plats i preparacions.

Preparada a casa (com passa amb totes les preparacions casolanes) té infinitat d'avantatges: per una banda, assegurem la qualitat de la mel i podem utilitzar la nostra mel preferida, i, per altra banda, podrem ajustar el picant i la intensitat al nostre gust. També hi podrem afegir un polsim de sal i unes gotes de vinagre per a equilibrar la seva dolçor.

Ens valdrà qualsevol mena de mel, nosaltres en recomanem una de les suaus (mil flors, per exemple), perquè ens permetrà apreciar més els diferents sabors i matisos dels ingredients.

Quant al picant podem usar qualsevol bitxo o pebrot picant, el que més ens agradi.

Manipularem els pebrots amb guants, ja que hi ha varietats que, per molt que et rentis les mans, la seva capsaïcina (substància que fa que piqui) té una gran resistència i podem fregar-nos accidentalment els ulls.

Tindrem en compte que la punta és la part menys picant i que les llavors tenen moltíssima capsaïcina. Si ens passem de picant, ho podrem arreglar afegint més mel ;)

Per a elaborar la mel picant, necessitarem 300 g de mel, bitxos al gust i, si ho desitgem, dues cullerades de vinagre de poma i dos polsims de sal. Escalfem, mínim cinc minuts, la mel a foc molt baix juntament amb els bitxos (i la resta d'ingredients si hem decidit afegir-los). Deixarem que es refredi i que maceri a temperatura ambient unes 48 hores; després, tornarem a escalfar, sempre a foc molt baix, i colarem perquè no quedin residus. Passem la nostra mel picant a un pot amb tancament hermètic i la guardem en un lloc fresc i sec.

Ja tenim llista la nostra mel picant i podem usar-la en infinitat de plats, des d'amanir unes aletes de pollastre, una amanida d'espinacs, fruita seca, formatge, còctels, damunt d'unes albergínies arrebossades, acompanyant una fondue, en una pizza...

Si hi ha un aliment que marida a la perfecció amb la mel, és el formatge. Totes les classes de formatge, en totes les seves versions, combinades amb mel (inclosa la picant) faran que el nostre paladar gaudeixi.

Una proposta interessant és preparar una taula de formatges (Camembert, Cheddar, Feta, Gouda, Brie, Gorgonzola, Cabrales...), fent diferents talls (tascons, daus, bastonets...), juntament amb alguna fruita seca (nous, festucs, avellanes...) i mel picant que podrem afegir sobre els formatges directament o servir en un bol a part... i a fruir!

També et pot interessar:

• Refresc de llimona i mel
• Aigua amb mel i llimona
• Infusio de gingebre, llimona i mel
• Infusió de farigola, mel i llimona
• Melissa, els somnis més dolços
• Api Total
• Api Total, un còctel de salut!
• Grips i refredats, les malalties de l'hivern

LA SIRENETA DE COPENHAGUEN

Imatge: Kevan (CC) 

El 23 d'agost de 1913 s'instal·lava La Sireneta de Copenhaguen. Reconeguda com el símbol de la ciutat, és una estàtua que es troba en la badia del port de la capital danesa.

Va ser encarregada pels propietaris de la famosa fàbrica de cervesa Carlsberg i realitzada per l'escultor Edvard Eriksen. Mesura poc més d'un metre, és de bronze, pesa gairebé 180 quilos i és un homenatge a l'escriptor Hans Christian Andersen, conegut mundialment per diversos contes infantils: "L'aneguet lleig", "El soldadet de plom", "La reina de les neus", "El vestit de l'emperador" i, per descomptat, "La sireneta".

Originàriament, la model de l'escultura havia de ser Ellen Prize, famosa ballarina danesa que havia tingut un gran èxit amb el ballet basat en el conte de "La sireneta". La ballarina es va negar a posar nua i va ser la dona l'artista qui va ocupar el seu lloc; el cap i el rostre, però són els de la ballarina.

Al llarg de la seva vida, La Sireneta ha estat objecte de molts actes vandàlics, però s'ha pogut restaurar gràcies al fet que es conserven els motlles originals.

Com a curiositat, l'escultura va viatjar a Xangai l'any 2010 per a presidir el pavelló de Dinamarca en l'Exposició Universal que va tenir lloc a la ciutat xinesa.

És el monument més visitat de la ciutat i declarat monument nacional de Dinamarca encara que molts espectadors s'emporten una decepció quan la veuen per primera vegada a causa de la seva petita grandària. 

Imatge: Harvey Barrison (CC) 

Imatge: News Oresund (CC) 

EN LA MORT DE FEDERICO

Imatge: El País 

Federico García Lorca, un dels poetes espanyols més brillants del segle XX, va morir afusellat tal dia com avui, pel que sembla, per una venjança entre famílies.

El poeta ha esdevingut una mena de símbol de tots els desapareguts en la Guerra Civil espanyola. 86 anys després de la seva mort, les seves restes encara romanen en una fossa comuna.

Lorca va estudiar les carreres de Filosofia i Lletres i Dret, es va unir a altres joves intel·lectuals a un centre de tertúlies anomenat El Rinconcillo. Per la seva residència d'estudiants de Madrid van passar figures com Einstein o madame Curie. es va relacionar amb Buñuel, Älberti, Falla i Dalí.

Va conrear una gran amistat amb Salvador Dalí i les seves estades a Cadaqués van marcar la vida de tots dos. Lorca va escriure "Oda a Salvador Dalí" i el geni del surrealisme el va iniciar en la pintura; fins i tot va presentar la seva primera exposició a la Sala Dalmau de Barcelona l'any 1927.

Federico va tenir un gran èxit amb la seva obra "Canciones", però en publicar el seu "Primer romancero gitano" va ser titllar de costumista i defensor dels gitanos i va rebre dures crítiques, fins i tot dels seus amics Buñuel i Dalí. A més, per aquella època, va ocórrer la seva ruptura amb l'escultor Emilio Aladrén amb qui havia mantingut una intensa relació afectiva. Va fer un gir a la seva vida traslladant-se a Nova York on va escriure "Poeta en Nueva York", obra que no es publicaria fins passats quatre anys de la seva mort. També va escriure "Bodas de sangre", la primera part d'una trilogia. La segona part va ser "Yerma" i mai va arribar a escriure la tercera encara que, segons deia, ja tenia el títol.

Va tornar a Espanya en el 34, on la situació política era insostenible i ja es pressentia l'esclat d'una guerra civil.

La popularitat mundial de Lorca, les seves amistats i les seves declaracions contra les injustícies socials el van convertir en un personatge incòmode per al franquisme. Mèxic i Colòmbia li van oferir protecció, però el poeta va preferir tornar a Granada i va decidir refugiar-se a la casa dels pares del seu amic Luis Rosales on va ser detingut el 16 d'agost i l'endemà, de matinada, va ser afusellat en el barranc de Víznar, molt prop de la capital granadina.

Recerques molt posteriors semblen indicar que en la seva mort estarien implicades les famílies Roldán i Alba, enfrontades amb el pare del poeta per velles picabaralles relacionades amb el repartiment d'unes terres comprades a mitges. La publicació de "La casa de Bernarda Alba", la primavera del 36, en la qual Lorca fa una feroç i àcida crítica d'aquestes famílies, hauria estat el motiu pel qual, aquestes famílies van decidir ajustar comptes amb el poeta.

Heus aquí el nostre reconeixement a Federico García Lorca, el poeta que va perdre Espanya i el món, però que continua viu en els seus escrits.

---

També et pot interessar:

• Recordant Lorca

SANTA MARIA DE MUR

Imatge: Jorge Franganillo 

L'església de Santa Maria de Mur es va construir durant la segona meitat del segle XI dins de l'antic terme municipal de Mur, actual de Castell de Mur, a la comarca del Pallars Jussà. És l'únic exemple del romànic català que conserva la seva estructura original intacta: església, claustre i dependències dels canonges.

D'estil Romànic llombard, per les faixes i els arcs cecs, consta d'una planta basilical de tres naus i està coberta per una volta de canó. La nau nord es va perdre i va ser reconstruïda amb tres capelles gòtiques. El claustre, del segle XII, té forma rectangular i els seus costats són desiguals en nombre de columnes i arcades. A la galeria oest, encara s'hi poden veure alguns capitells originals amb motius vegetals, humans i geomètrics. Va ser declarat Monument Històric Artístic l'any 1920.

Tal vegada l'atractiu més gran d'aquesta església eren les seves valuoses pintures. I diem "eren" perquè van ser arrencades mitjançant la tècnica de strappo i venudes a l'antiquari estatunidenc Ignacio Pollak. Avui dia es poden veure les pintures murals de l'absis central al Museu de Belles arts de Boston i les de l'absidiola sud al Museu Nacional d'Art de Catalunya. En queden unes petites mostres bastant ennegrides in situ.

Des de l'any 2008, podem veure una còpia fidel d'aquestes pintures gràcies a una nova tècnica d'impressió. En l'absis central ens trobem amb un Pantocràtor dins d'una màndorla, assegut i envoltat d'estrelles. També podem observar els quatre evangelistes (tetramorfs). En el segon nivell veiem als dotze apòstols, uns atlants i dues escenes referides a Caín i Abel. I en el tercer nivell o nivell inferior veiem episodis de la infància de Jesús, així com una escena de l'Ascensió en un dels absis laterals; un tema que rarament es representava en els absis.

Us deixem amb unes imatges d'aquesta meravella del Romànic que us faran venir ganes de visitar-la.

Imatge: Bonjorn 

Imatge: La Noguera 

Imatge: Mikipons 

Imatge: PMRMaeyaert 

Imatge: PMRMaeyaert 

Imatge: PMRMaeyaert 

Imatge: La Noguera 

Imatge: PMRMaeyaert 

Imatge: Jorge Franganillo 

Imatge: PMRMaeyaert 

---

També et pot interessar:

• EL CASTELL DE MUR

ELS ESPLÈNDIDS COLORS DEL BETTA

El Betta splendens també conegut entre els aquariòfils com a lluitador del Siam, és un petit peix provinent del sud-est asiàtic.

Imatge: WallpaperFlare 

Presents als aquaris de tot el món, els Betta splendens (de 6,5 a 7,5 cm), són coneguts pels seus espectaculars colors i les grans i sedoses aletes que li donen un aire majestuós. Aquestes característiques, però són el resultat de la selecció artificial amb la qual els criadors han anat creuant els exemplars més atractius des del segle XIV. En la natura, les aletes són més curtes i els colors menys vistosos.

Betta splendens, coloració natural. Imatge: Aquariadise 

Tant a la natura com a l'aquari, els bettas mascles tenen un comportament molt territorial i defensen amb energia els seus territoris de cria. Als seus llocs d'origen, s'havia aprofitat aquesta agressivitat per a organitzar combats entre mascles.

Viu en aigües dolces estancades a una temperatura d'uns 26°c.
Posseeix un òrgan especial anomenat laberint que li permet respirar directament de l'aire quan les condicions de l'aigua són pobres en oxigen. Això és molt a tenir en compte pels aquariòfils, ja que s'ha de procurar que l'aquari estigui ben cobert per mantenir l'aire entre l'aigua i la tapadora ben humit. 

Una altra de les seves peculiaritats i que també el fa atractiu per als aficionats més inquiets, és el procés de cria que comença amb el mascle construint un niu de bombolles a la superfície de l'aigua, Després comença un ball d'exhibició davant la femella, durant el qual, el mascle desplega les aletes i neda al voltant del niu. El mascle es mostra molt insistent i pot arribar a ser violent fins que la femella accepta. Llavors ve el moment de l'expulsió dels ous que el mascle fecunda mentre s'abracen amb tot el cos. Immediatament, el mascle comença a recollir els ous i els va dipositant dins el niu de bombolles. Durant el procés, la femella aprofita per empassar-se uns quants ous, si pot. A la natura, la femella s'allunya del niu i deixa el mascle al càrrec dels ous que trigaran unes 48 hores a fer eclosió. A l'aquari, convé retirar la femella després de la posta i deixar el mascle sol. Després de l'eclosió, el pare dóna per conclosa la seva tasca i els nadons s'apressen a allunyar-se del seu progenitor per a no ser devorats.

Imatge: WallpaperFlare 

Imatge: WallpaperFlare 

Imatge: WallpaperFlare 

Imatge: WallpaperFlare 

Vídeo: El cicle de vida complet del peix Betta en 3 minuts:

Flam amb pinyons i mel

Mai ens cansaríem de parlar sobre el nostre producte estrella: la mel. Sí, aquest dolç líquid que fabriquen les abelles utilitzant el nèctar de les flors.

La mel està composta per sucre, una mescla d'aminoàcids, vitamines, minerals, ferro, zinc i antioxidants. És el perfecte edulcorant natural (sense oblidar les seves propietats antiinflamatòries, antioxidants i antibiòtiques).

Els usos més comuns de la mel en les persones són: per via oral per a tractar la tos i en forma tòpica per a tractar les cremades i afavorir la curació de les ferides.

Són molts els beneficis de consumir mel; pel seu contingut de fructosa i glucosa, regula el sucre en la sang, facilita la producció de glucogen del fetge, ajuda a produir una petita secreció d'insulina que permet crear melatonina facilitant el somni, i redueix el restrenyiment, entre altres.

Us proposem una altra manera de consumir la mel en forma de postres que faran les delícies de petits i grans. Una recepta súper-fàcil!

Flam amb pinyons i mel.

Ingredients:

• 250 ml de llet
• 2 ous
• 40 g de pinyons
• 60 g de mel de flor del taronger
• 1 cullerada de vainilla

Preparació:

Primer batrem bé els ous, la llet, la mel de flor del taronger i la cullerada de vainilla.

A continuació picarem els pinyons (en podem reservar uns quants per a la decoració final) i els afegirem a la mescla. També els podem utilitzar sencers, i, si ho preferiu, prèviament torrats.

Posarem una cullerada de mel en el fons de cinc flameres individuals i les omplim amb la mescla.

Els fem coure al bany maria durant 45 minuts. Quan s'hagin refredat els posarem a la nevera i llestos!

Només ens quedarà afegir una miqueta de mel i els pinyons reservats en el moment d'emplatar.

Bon profit!